Els drets de l'home i del ciutadà (1789)

Després de redactar aquest document, un dels de més transcendència en la història de la Humanitat, li posa el nom Declaració dels drets de l'home i del ciutadà. És, doncs, un conjunt dels principis que adopta des dels començaments dels seus treballs, com a base necessària de totes les institucions humanes. Aquests principis són la igualtat política i social de tots els ciutadans, el respecte de la propietat; la sobirania de la nació, l'admissibilitat de tots els ciutadans als càrrecs públics, l'obligació per a cada ciutadà d'obeir la llei, que és l'expressió de la voluntat general, el respecte a les opinions i les creences encara que siguin religioses, la llibertat de la paraula i de la premsa, el repartiment equitatiu dels impostos consentits lliurement pels representants del país... El document significava un canvi total en la trajectòria no només de França sinó també en la consciència popular dels altres països sotmesos a l'esclavatge de l'absolutisme i els costums tirànics. Tres setmanes després, la nit del quatre d'agost, l'Assemblea constituent declarava l'abolició de la noblesa, del règim feudal, dels títols i de totes les institucions que podien destorbar la llibertat i la igualtat dels drets. El document consta del preàmbul i de 17 articles, en els quals es reconeix també la separació de poders, condició imprescindible per a fer efectives les llibertats públiques. El 1793 i el 1795 es redactaren i aprovaren dues noves declaracions; la primera era més radical, ja que convertia en deure el dret a rebel·lar-se contra la tirania i condemnava l'esclavitud; la segona constituïa un pas enrere pel que fa a l'anterior però condemnava igualment l'esclavitud, tan activa en aquella època... Quan la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà és posada a l'abast del públic, l'entusiasme és indescriptible. Redactada en termes universals, representa la consolidació de la primera gran victòria burgesa enfront de l'Antic Règim. Tanmateix, el 5 d'octubre d'aquell any, el rei es nega a sancionar la Declaració i aleshores es manifesten una munió de dones acompanyades per la Guàrdia Reial i obliguen Lluís XVI a retornar a París per a fer el que diu la voluntat popular. L'Assemblea Constituent, inspirada en l'esmentada declaració, redacta durant dos anys, 1789-1791, el text constitucional. El juliol del 1790, la Constitució civil del clergat suprimeix els ordes religiosos i els seus membres passen a ser funcionaris. Això suposa el començament del conflicte Església-Estat. El 19 de desembre del 1792, un Decret de la Convenció deia que «França donarà ajut i fraternitat a tots els pobles que vulguin ser lliures».