Miquel Ferrà i Martorell09/07/99 0:00
TW
0

Acaba la seva existència terrenal, a la ciutat de València, Rodrigo Diaz de Vivar, el «Cid», o Said «Campeador». Diuen els historiadors que fou de mort natural encara que n'hi ha que dubten si no seria a causa de les ferides de guerra de tants anys. Com a tants d'altres herois se li atribuïen set vides. Nosaltres no n'hi sabem comptar tantes. Anem a veure... 1) La primavera del 1090 cau del cavall en el decurs de la batalla de Tévar contra les forces del comte de Barcelona Berenguer Ramon II i en aquella caiguda sofreix cops i nafres greus però se'n surt. 2) Al cap d'un parell de mesos, a Daroca, es posa molt malalt, amb febres intermitents que fan pensar els metges que s'acaba. També se'n surt. 3) L'agost de 1093 és molt malferit a la batalla d'Albarracín contra les tropes del moro Abu Meruan Ben Razin i la llançada al coll sembla que hagi de finir amb la seva vida. Un cop més se'n surt...

Moria sis anys després. En tenia cinquanta-sis. També diu la tradició que guanyà una batalla després de morir, fermat el cadàver a la sella del seu cavall i atemorint amb la seva presència els àrabs que el donaven per difunt. Sembla que això no passa de ser una fantasia, una romàntica llegenda. Aquesta llegenda, atribuïda llavors a Jaume I El Conqueridor, fou recollida per mossèn Alcover en el seu recull de rondalles i així ho explica: «Aquest fet és lo que conta el romancer castellà del Cid, que, com fou mort a València, el posaren embalsamat dalt Babieca i sortiren amb ell els cristians a combatre l'exèrcit del Rei Bucar, nombrosíssim, a on hi havia vint reis més, i tots foren vençuts; i, triumfants així els cristians pogueren sortir pacíficament de València, retirant-se amb Dona Jimena i el cos del Cid a Castella. Se veu que aqueixa llegenda trobà eco a Mallorca o a Catalunya i que el poble atribuí tal fet an el Rei En Jaume...».

El llenguatge sucós i humorístic d'Alcover, tan oposat al dramatisme de la literatura oral recollida per Menéndez-Pidal, «marca la diferència»...

«Mentrestant, es cavall amb so cos del Rei En Jaume s'hi acostava, s'hi acostava, i duia tanta de fua i anava tan encès, que pareixia que les s'havia de menjar tots, an es moros. Com aquests veren clar que era ell, no l'esperaven gens, sinó que giraren en coa, fugint com a llebres que es cans encalcen, cridant: "Ho és, es dimoni de l'Emperador a cavall! I deien que era mort! Bona casta de mort! Ni mai que no es morirà aqueix dimoni d'homo! I si no feim via, mos arronsa a tots! Qui es pot salvar, que es salv!».

La història no pot navegar sense portar al damunt aquesta rèmora que és la llegenda. I sense llegenda, la història, ben sovint, és massa àrida per arrelar en el poble. Benvolgudes doncs les llegendes sempre que sapiguem que són només llegendes.

Miquel Ferrà i Martorell