Miquel Ferrà i Martorell05/07/99 0:00
TW
0

L'illa de Tortuga, prop de l'illa Espanyola, en el Carib, passa a mans del govern francès i es converteix en important base dels bucaners, que seguit, seguit, atempten contra el desenvolupament comercial hispànic de la zona. Aquesta petita illa, en el mar de les Antilles, a vuitanta-cinc quilòmetres de la costa de Veneçuela, de dos-cents vint quilòmetres quadrats, va tenir, per això, una forta importància estratègica i política. La paraula bucaner ve justament del francès, boucanier, i aquest mot serví per a designar els corsaris i filibusters que en els segles XVII i XVIII navegaven per aquelles aigües i n'eren senyors. Un dels autors que més han parlat en les seves novel·les d'aventures d'aquell «principat» sense prínceps fou el gran Emili Salgari, prolífic escriptor italià...

«Diu la llegenda que la història dels filibusters començà quan, havent estat ocupada l'illa de San Cristóbal per uns corsaris francesos i anglesos, que convivien pacíficament amb els seus pobladors caribs, foren atacats i derrotats pels espanyols. Obligats a fugir, els supervivents anaren a instal·lar-se a Tortuga, al nord de Santo Domingo; mentre uns es dedicaven al conreu del tabac, altres es llançaren a les aigües de l'oceà per a lluitar contra els espanyols, primer en petites barques i llavors, a mesura que les seves victòries augmentaven, en vaixells de cada vegada més grans. Tortuga anà creixent en població i es convertí en refugi d'aventurers de totes les races i nacions, uns per necessitat, altres a la recerca de l'aventura i la riquesa. Per dues vegades, Tortuga fou durament assaltada pels espanyols i conquerida per aquests, però sempre triomfà al final l'esperit rebel d'aquells filibusters, que una i altra vegada hi retornaven...».

Una part dels habitants de Tortuga es refugiaren a Santo Domingo, per tal de fugir d'aquella guerra, i habitaren dins barraques construïdes enmig de la selva. Allà estant, es dedicaren a la caça de bous salvatges. La pell d'aquests animals era assecada i posada a l'acció del fum. Ja ben seca i endurida, la pell servia per a fer bescanvi amb queviures i aliments. Les operacions d'assecar i posar al fum les pells eren anomenades bucan pels indis caribs nadius i per això aquells homes reberen el nom de bucaners.

Per tal d'acabar amb aquella gent, els espanyols feren grans caceres de bous salvatges, de manera que els extingiren, i els «bucaners», forçats a abandonar l'illa, tornaren a Tortuga. Allà formaren amb els filibusters una confederació coneguda com «Els Germans de la Costa» i foren, des de llavors, el malson de tots els vaixells que s'aventuraven per les aigües del Golf de Mèxic i del Carib. La fantasia de Salgari inventà aquell Corsari negre admirat pels infants del segle XIX i pels d'avui. Infants i adults, és clar. I aquella entranyable obra mestra d'Stevenson, L'illa del tresor. I nombrosa literatura de quiosc com és el cas d'aquell Pirata Negro d'Arnaldo Visconti, que Bruguera venia com pa calent en els anys 40...

Miquel Ferrà i Martorell