Txèkhov, un escriptor compromès (1844)

Però Txèkhov no semblava tenir por a l'hora de lluitar per les llibertats d'altri i per això va prendre sempre posicions concretes al davant de problemes concrets. Així per exemple en el cas Dreyfus (que no fa molt tractàrem en aquesta mateixa secció i segons el qual un home innocent era condemnat per la justícia francesa per tal de no destapar corrupcions oficials) es mostrà a favor d'aquest i d'Emile Zola. Si Zola fou tractat de calumniador per uns jutges partidistes, Txèkhov hagué de rompre les seves relacions amb el seu editor Suvorin i al mateix temps suportar crítiques i amenaces per part dels seus contemporanis. El 1894 publicava un informe sobre la colònia de deportats establerta a l'illa de Sajalí, on els presos eren víctimes de tota mena d'abusos. Advertit el govern del que passava, va haver d'enviar una comissió investigadora la qual comprovà que Txèkhov tenia raó ... Aquest segón cas estil «dreyfus» li dugué encara més enemics per part de les institucions.

Això no evità que el 1902 el volguessin fer membre de l'Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg però sabent que el seu amic Maxim Gorky havia estat expulsat de l'esmentada acadèmia en rebutjà l'honor. Així era Txèkhov. Sempre malalt de tuberculosi havia estudiat medicina a Moscou i ja essent metge, i vivint de la literatura i el teatre exercí només de manera altruista, guarint les persones més desfavorides sense demanar mai un cèntim. A moltes de les seves obres ens conta la peripècia vital del sant laic, el seu protagonista favorit i denuncia la situació dels obrers a jornal embrutida per l'alcohol i la ignorància. A una de les pàgines del seu relat Història de la meva vida hi podem llegir: «(...)Les injustícies més cruels subsisteixen al costat dels més nobles corrents d'idees i del desenvolupament de la ciència i de l'art. L'art d'explotar el proïsme creix al mateix temps que les altres arts. És veritat que avui l'esclavatge resta jurídicament abolit, però l'hem ressuscitat i revestit de formes més refinades, i nosaltres ens hem fet prou intel·ligents per a justificar-la amb tota mena de sofismes. Malgrat totes les nobles idees de les quals bravejam, si la gent pogués encarregar de les seves funcions fisiològiques més desagradables als seus servents ho faria sense dubtar-ho i per tal de poder-lo justificar argumentaria que els savis, els artistes, els pensadors, no poden malgastar el seu preciós temps en certa casta de funcions sense greu perill del progrés humà».