Mor Pericles a causa d'una epidèmia i és succeït per dirigents
de poca capacitat militar com Nicies i Cleó, això mentre dura la
guerra del Peloponès (431"404 aC). Però Pericles simbolitzarà el
cim de l'art i la cultura d'Atenes i, per tant, dels grecs. Així i
tot, les contradiccions en la vida social del poble que es creu el
més avançat de la terra són evidents. L'antiga Grècia, la dels
filòsofs i els artistes, la dels poetes homèrics i les poetesses de
Safos, la tan admirada Helade eterna, civilitzada en uns aspectes i
terriblement cruel en altres, humanista i deshumanitzada, refinada
i corrupta, pacífica i guerrera, esclavista i sensible.
El segle de Pericles ens mostra una societat entregada a la
bellesa dels cànons clàssics que és una forma dictatorial i
tirànica de la bellesa. Practica l'art elitista i al mateix temps
s'entrega a les aberracions sexuals més obvies, com és ara el
comerç carnal amb criatures petites i, per si no n'hi hagués prou,
després, amb la prostitució d'homes i dones a tots els nivells, es
practicava, ja fos per baixos motius de religió, ja fos per donar
un nou ambient a les orgies, la zoofília, és a dir, el coit amb
animals. Aquestes unions, que encara avui hi estam d'acord molts
que rebaixen la dignitat humana a l'altura de les bèsties, venien
justificades des de la mitologia popular. Els escriptors religiosos
havien inventat éssers de fantasia, meitat homes, meitat animals, i
dels zoofils hom n'esperava el miracle del naixement de monstres
reals, amb intel·ligència humana i parts anatòmiques de reptil, au,
peix o mamífer. Tanta sort que la realitat, així atacada, no fou
fructífera. I Aristòfanes (445"380 aC), gran autor teatral, que
cultiva la comèdia satírica amb peces com Els niguls, Les vespes,
Els ocells, Els granots, critica aquests costums. No és doncs
casual tota aquesta mitologia de l'home"bèstia que promou
socialment, com una pràctica exquisida i altament espiritual, la
zoofília. Els afeccionats a muntar cabres, cusses o porcelles eren
segurament tan nombrosos com les rialles d'Aristòfanes. Però com
defugir d'aquell fals univers que els sacerdots donaven per
autèntic. Les sirenes homèriques eren representades amb cos d'ocell
marí i rostre de dona. Neptú era un home amb cua de dofí. Els
centaures eren una raça d'homes"cavalls salvatges que vivien a
Tesalia, segons els creients, entre el Pelió i l'Ossa, llocs
geogràfics ben concrets que feien més versemblant el mite. Els
faunes anaven pels camps, mig homes, mig cabres i eren consagrats
com a protectors de l'agricultura. El Minotaure era un home amb cap
de bou que guardava el palau de Cnossos. El déu Pan tenia forma
humana però amb banyes i peus de cabra...
Així no es d'estranyar que un animal ben dotat tingués tanta
acceptació en aquell temps com els vídeos X de zoofília que avui en
dia ens ofereixen en els mitjans de comunicació, per internet i per
correspondència personal.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.