Tal dia com avui, a Alexota, Rússia, neix el savi Hermann
Minkowski, que es va distingir, especialment, com a matemàtic.
Obtingué el grau de doctor a la Universitat de Königsberg el 1885 i
després de dedicar-se alguns anys a la docència en aquella
institució, passà a la Universitat de Zuric i , finalment, a la de
Gotinga, on ja restà per a sempre. Einstein publicà el 1905 la seva
teoria especial de la relativitat i Minkowski es va sentir
fortament atret i interessat per aquelles investigacions, tot i que
Einstein havia estat deixeble seu. Comprovà, com deia Einstein, que
la geometria tridimensional comuna no era adequada per descriure de
forma eficaç l'univers i aleshores aconseguí d'interpretar des del
punt de vista geomètric formal la relativitat.
El 1907 publicava la seva obra Espai i temps, on demostrava que
la relativitat obligava a tenir en compte el temps com una mena de
quarta dimensió o en altres paraules, que era, matemàticament,
quelcom diferent a la manera de tractar les tres dimensions
espacials. Ni l'espai ni el temps existeixen per separat, diu, i
l'univers consisteix en un espai-temps fusionat i inseparable.
Einstein recollí aquesta idea i la desenvolupà anys després però
Minkowski ja no en pogué ser entusiasta testimoni doncs havia mort
el 1909 a la seva estimada ciutat i universitat de Gotinga.
Aquesta entesa entre professor i alumne i alumne que arriba a
ser mestre del professor és una cosa certament lloable on no hi ha
més orgull que l'èxit científic experimentat en solitari o en
equip. «Entrebancs que no es poden depassar per a l'amistat
fraternal i durable són el temps i, sobretot, l'espai. En igualtat
de circumstàncies, el nombre d'amics i coneguts es troba en raó
inversa de les dimensions de la ciutat. Potser l'espai separa les
ànimes més que l'enveja o l'odi...». Són paraules de Ramón y
Cajal.
I no són menys vàlids els pensaments d'aquest científic quan ens
explica que «el geni sol ser una potencial aptitud de tipus
rotatori, mentre el geni representa sovint, segons deixam dit, una
gran capacitat especialitzada i quasi monstruosa. Els genis
musicals, pictòrics o poètics, podran aprendre, potser, la física o
les matemàtiques; però no hi faran cap descobriment. Un matemàtic
insigne escriurà, si s'ho proposa, versos estimables, però
calculats més que inspirats, com Voltaire, amb maligna expressió,
jutjava els de d'Alembert.
Amb tot això "diu encara Ramón y Cajal" no volem negar els genis
universals. Allà tenim Aristòtil, Galileu, Lleonard de Vinci i
Goethe, entre d'altres, que ens proven la seva existència i
raresa...».
Potser, al cap i a la fi, el món dels savis no té més premi que
la comprovació d'un teorema matemàtic amb el miracle de
l'exactitud.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.