Neix el savi Hermann Minkowski (1864)

Miquel Ferrà i Martorell22/06/99 0:00

Tal dia com avui, a Alexota, Rússia, neix el savi Hermann Minkowski, que es va distingir, especialment, com a matemàtic. Obtingué el grau de doctor a la Universitat de Königsberg el 1885 i després de dedicar-se alguns anys a la docència en aquella institució, passà a la Universitat de Zuric i , finalment, a la de Gotinga, on ja restà per a sempre. Einstein publicà el 1905 la seva teoria especial de la relativitat i Minkowski es va sentir fortament atret i interessat per aquelles investigacions, tot i que Einstein havia estat deixeble seu. Comprovà, com deia Einstein, que la geometria tridimensional comuna no era adequada per descriure de forma eficaç l'univers i aleshores aconseguí d'interpretar des del punt de vista geomètric formal la relativitat.

El 1907 publicava la seva obra Espai i temps, on demostrava que la relativitat obligava a tenir en compte el temps com una mena de quarta dimensió o en altres paraules, que era, matemàticament, quelcom diferent a la manera de tractar les tres dimensions espacials. Ni l'espai ni el temps existeixen per separat, diu, i l'univers consisteix en un espai-temps fusionat i inseparable. Einstein recollí aquesta idea i la desenvolupà anys després però Minkowski ja no en pogué ser entusiasta testimoni doncs havia mort el 1909 a la seva estimada ciutat i universitat de Gotinga.

Aquesta entesa entre professor i alumne i alumne que arriba a ser mestre del professor és una cosa certament lloable on no hi ha més orgull que l'èxit científic experimentat en solitari o en equip. «Entrebancs que no es poden depassar per a l'amistat fraternal i durable són el temps i, sobretot, l'espai. En igualtat de circumstàncies, el nombre d'amics i coneguts es troba en raó inversa de les dimensions de la ciutat. Potser l'espai separa les ànimes més que l'enveja o l'odi...». Són paraules de Ramón y Cajal.

I no són menys vàlids els pensaments d'aquest científic quan ens explica que «el geni sol ser una potencial aptitud de tipus rotatori, mentre el geni representa sovint, segons deixam dit, una gran capacitat especialitzada i quasi monstruosa. Els genis musicals, pictòrics o poètics, podran aprendre, potser, la física o les matemàtiques; però no hi faran cap descobriment. Un matemàtic insigne escriurà, si s'ho proposa, versos estimables, però calculats més que inspirats, com Voltaire, amb maligna expressió, jutjava els de d'Alembert.

Amb tot això "diu encara Ramón y Cajal" no volem negar els genis universals. Allà tenim Aristòtil, Galileu, Lleonard de Vinci i Goethe, entre d'altres, que ens proven la seva existència i raresa...».

Potser, al cap i a la fi, el món dels savis no té més premi que la comprovació d'un teorema matemàtic amb el miracle de l'exactitud.