Neix el moviment hiperrealista (1966)

S'introduí per primera vegada a Europa de manera oficial el 1972, a la Bienal de París d'aquell any. Aquesta pintura es caracteritza per una plasmació objectiva, quasi fotogràfica, de temes que es prenen al detall i s'amplien a gran format. I així Thomas Blackwell, en els seus fragments de motocicletes, ens sap denunciar la societat de consum a través de la jovenesa. I Don Eddy fa el mateix amb els seus cotxes. Chuck Close aplicarà, poc després, el mateix procediment al cos humà, i John C. Kacere, a la figura femenina. Els detalls del paisatge urbà seran representats per les pintures en liquitex de Richard Estes. Avançant les dècades 70 i 80, el fenomen pren les tres dimensions de l'escultura i així Duane Hanson i John de Andrea aconsegueixen impactants realismes amb les seves obras, com és el cas d'una obra de John de Andrea que causà sensació, Dona asseguda, en poliester, de tamany natural. En literatura, ja sigui narrativa o poesia, el fenomen no arriba a quallar, tot i que és potser el més vàlid en aquesta cantonada del tercer mil·leni, en un moment que la realitat virtual, a través de tants mitjans electrònics, energètics i informàtics, sembla que hagi de calcar la realitat amb un desafiament de superar-la. Evidentment, el barroquisme cavernari dels nostres poetes no va per aquí i s'aferra a la més gongorina tradició o, com a molt, a les manifestacions surrealistes o abstractes. Potser en narrativa sí que hi trobarien alguna cosa d'aquell detall tridimensionat, historicista, copsador i amb més poder de missatge i denúncia que un fet global. Hi ha pàgines en la «novel·la històrica» de Robert Graves que el detall és degudament moldejat i acaronat. En fa també ús, potser sense consciència de formar part d'aquesta ona d'avantguarda, Angus Wilson, el mestre de les sagues familiars, i especialment a No Laughing Matter sembla deixar de banda la tradició novel·lística anglesa i enfrontar-se al realisme com a problema de discurs multiforme. El 1967 diu que l'experimentació formal de les seves darreres novel·les és, en part, el resultat d'una pèrdua d'interés en les persones. Sap que la novel·la psicològica pertany més a la segona meitat del segle XIX i començaments del XX que a l'època de la guerra del Vietnam. La novel·la és com un mirall al llarg del camí on qualsevol cosa s'hi pot reflectir i l'objecte més insignificant hi pot tenir una importància capital...

«Meg sabia que aquella petita cambra era el rar marc on podia trobar la pau, amb el seu mobiliari quasi improvisat; les cadires barates que no feien joc, el sofà pensat per a l'Evelyn si és que alguna vegada el 'bèstia' li deixava passar allà la nit, els coixins de cuiro, el ram de flors nadalenques i ja quasi músties i sobre la llar, l'escriptori i la taula, fotografies d'Andrew, amb el seu uniforme, de grups de mariners a Gibraltar, Malta i Alexandria, fotos d'Evelyn de diferents edats...».

Amb una sola ullada, tot un món, dimensionat, magnificat, que ens explica moltes coses: Maltractes familiars i conjugals, l'ampla geografia marinera de l'Imperi britànic, l'infantesa que ha desaparegut com un nigul de fum...