Rodes ocupada

Ara, amb l'estiu, que ja és aquí, les invasions arriben en vols xàrter i creuers de luxe. Gent amb molta pressa, i ganes de fer tots els quilòmetres en poc temps. Potser han pagat per dormir i mitja pensió. L'arena de les platges es tapa ràpidament d'ombrel·les multicolors, el terreny lliure de cotxes i autocars. Des de fa temps, la resta són hotels i columnes apuntalades. O teatres ocupats per cases, com el de Lindos. Els carrers de la capital, autèntics o reconstruïts talment una escenografia, han de sentir tots els idiomes possibles, mirades de totes les parts del món. Carrer dels Cavallers amunt, els còdols de l'empedrat brillen com un mirall: són les petjades de la invasió que no cessa. Llavors, quan l'hora és tocada, les taules de tots els restaurants s'omplen de gent cridanera i ensalades amb formatge, molls torrats, pebres farcits, musaka i vi local. Un núvol d'olis i cremes protectores fa ombra a l'illa.

Quan tothom està assegut i les taules servides, una quietud s'estén sobre la ciutat. Si s'arriba a un lloc elevat, llavors es té una visió que és un poc com un resum de la seva història. Es veuen campanars, minarets, tarongers, torres, xiprers, baladres, parets de la muralla, palmeres, cúpules d'un bany turc, roba estesa, llimoneres i antenes de televisió. Fora de les muralles, prop d'allà on el Colós vigilava amb les cames ben obertes, tres molins de vent s'ho miren quiets i en silenci. Més lluny, sobre la Mediterrània de tants d'anys, vaixells que van i que vénen. Sempre. Més tard, dancing!