Miquel Ferrà i Martorell12/06/99 0:00
TW
0

Tal dia com avui, el diari El Mallorquín dóna informació de l'excel·lent estat en què es troben els Establiments Provincials de beneficència i especialment, l'Hospital, i així llegim que «si examinam l'estat en què estan tots els establiments que depenen del pressupost provincial es podrà veure que l'Hospital, a més d'haver rebut moltes millores ha pagat en pots anys tots els deutes que tenia, i es troba ara mateix complides totes les seves obligacions corrents; que la Inclusa ha aixecat el seu crèdit fins al punt de veure's més d'un cop obligada a suplicar els contractistes d'alguns articles per tal que rebin l'import de les seves mensualitats, ja que molts s'estimen que els seus doblers quedin guardats dins les arques de la casa mentre no ho necessitin de debò...». Queda ben clar que el director d'aquestes institucions, el capellà Sebastià Gili Vives sabia organitzar i administrar amb saviesa i eficàcia cada un dels seus departaments benèfics. El prevere artanenc sabia cobrir qualsevol problema i això, en aquell temps, quan el govern de la reina Isabel II duia el país a la bancarrota i els polítics d'aquell temps robaven més que mai del Tresor Públic, no tenia preu. Mesos abans, la reina mateixa havia visitat la Inclusa i n'havia sortit més que complaguda... «Arribada a la Inclusa, S.M. fou rebuda a la porta mateixa per la Junta Provincial de Beneficència i pel digne i eficaç director de l'Establiment Sebastià Gili Prevere, trobant-s'hi també presents el senyor ministre de Foment, el capità general d'aquest districte, el governador civil i altres personatges de gran distinció. Sa Majestat es va sentir commoguda fins al punt de vessar llàgrimes a la vista del tendre espectacle que presentaven els nins expòsits que posats en doble rengle amb una canastra de flors per hom cobrien amb pètals el paviment per on passava la reina, i la vitorejaven amb tendresa filial. SM s'aturà una estona a l'oratori i visità seguidament cada una de les sales de l'establiment, conversant amb les Monges Germanes de l'Empar i interessant-se per mil detalls...».

Ai! Els veritables personatges de la vida i els que en fan teatre! Condemnats a viure els uns amb els altres... Això s'esdevenia en aquell moment. Mentre aquella reina gastava els diners a balquena amb una dotzena d'amants, després d'haver-se casat, per interessos d'Estat amb un homosexual (víctimes, per tant, ell i ella de la política més borda), un home honrat, un pobre sacerdot, semblava fer créixer els cèntims per tal de guarir i alimentar la gent acollida en les seves institucions, la més feble i desemparada, la més trista i maltractada. I és que els fills del pare Gili eren els infants abandonats, els malalts sense recursos, els minusvàlids psíquics, els pobres de solemnitat, els vells sense família i tots aquells que la societat mallorquina del moment preferia ignorar o amagar. Era necessari ser valent, agosarat i alhora senzill i altament honest, qualitats de les quals Gili Vives en tenia el cor i les butxaques plenes. La reina era el gran teatre de la vida. El prevere, que no era tan important en públic com mossèn Claret o la monja de les Llagues, confidents i consellers d'Isabel II, sabia repartir el poc pa que la caritat li donava i representava la realitat de la vida, lluny de falses imatges i vanes hipocresies.