Les dues cares d'Azorín (1873)

Tal dia com avui neix a Monóvar, Alacant, José Martínez Ruiz, Azorín, fill d'una família d'enriquits terratinents. El 1888 es traslladà a València i ingressà a la Facultat de Dret. Abandonà, però, aquells estudis, malgrat els desitjos de son pare, i es dedicà a la literatura. Col·laborà a la premsa amb alguns articlets de crítica periodística i llavors, entre 1895 i 1896 al diari El Pueblo, que dirigia Blasco Ibáñez, amb una sèrie d'articles de caire ateu i materialista. A través d'aquells textos, Azorín confirma el seu compromís amb l'esquerra política i el comunisme anarquista. El 1896, quan Pedro Corominas i altres anarquistes són empresonats a causa de l'explosió d'una bomba a Barcelona, debuta al diari El País amb articles sobre el tema. Però en El País hi col·laboren, també, Baroja i Maeztu, i d'aquí neix l'amistat de tots tres. El 1897 publica Charivari on posa a parir la vida literària i periodística de Madrid, el 1898 Peruchet demagogo, on critica el periodisme falsament revolucionari, el 1899 La sociología criminal i La evolución de la crítica, que amb els títols ja ho diuen tot, el 1900 Alma castellana on evoca tipus de l'Espanya pretèrita, el 1901 el Diario de un enfermo on explica el dilema entre el no-res i la fe en la feina de cada dia. Baroja, Azorín i Maeztu funden la seva pròpia revista el 1901-1902 que porta per títol Juventud i on publiquen el manifest de Los Tres, on després de descartar les doctrines religioses i polítiques reclamen els coneixements de la ciència en general a totes les nafres socials, especialment, a la misèria rural i la fam. Però Azorín, fill de casa rica, no fou capaç de girar l'esquena a la gent de la seva classe i tot allò no eren més que paraules sense un gest real. Després d'haver renegat de la política, hi entra, al temps que col·labora amb ABC, el periòdic més conservador i monàrquic, i llavors presenta la seva candidatura a Corts pel Partit Reformista de Maura, essent elegit pel districte de Purchena, Almeria. El 1914 és elegit diputat moderat i el 1917 també, en aquest cas del conservador Juan de la Cierva. Entra, llavors, el 1924, a formar part de la Reial Acadèmia i segueix amb la seva ideologia totalment conservadora, tan nefasta en aquella Espanya caciquil. I mirau per on, a final del 1930, quan Espanya es declara republicana, ell saluda la bandera tricolor i es declara republicanista de tota la vida. Quin teatre és aquest? Esclata la guerra civil i Azorín, que encara té molts duros, opina que tot allò no va per ell i fuig, o millor dit, viatja, a París, amb la seva dona, Julia Guinda Urzanqui. Allà es passa tot el temps de la tragèdia i el 1939 retorna a Madrid, rebutja públicament tots els seus escrits esquerrans dels primers anys i proclama la seva fidelitat al nou Règim i a l'Espanya «salvadora» que Franco representa. Així, madrileny d'adopció, morirà el març de 1967 i el seu nom serà escrit en els llibres de textos com un representant de la generació profundament dretana i espanyolista del 98.