«L'agonia del camp i oda a la ciutat» (1972)

En forma d'opuscle, grans versos en humil suport, m'escrivia a les primeres pàgines amb una lletra ja tremolosa però de ben acurat caràcter «Al meu nebot Miquel Ferrà Martorell, escriptor lúcid i novel·lista original...».

I n'han passat d'anys des de llavors però més n'havien passat des del naixement d'aquella «escola mallorquina de poesia» que tantes vegades, des de la seva atalaia feixista, ridiculitzà Villalonga.

En aquestes pàgines de L'agonia del camp i oda a la ciutat, Guillem Colom aborda el problema de «l'absentisme, desbordat més que mai per l'onada turística que envaeix a galop els nostres camps i platges, amb la conseqüència fatal de la despoblació progressiva de molts de pobles de Mallorca i la desaparició de llogarets i alqueries de la muntanya i del pla...».

El que l'oncle Guillem no podia imaginar és que molts d'aquests llogarets i alqueries ressuscitarien en mans de residents alemanys que han convertit els horts en jardins i els safareigs en piscines. I què voleu? Quan hem deixat els mallorquins d'esser fenicis? No hem duit sempre la saba dels cedres del Líban dins la sang?

Colom es lamenta tot encetant el llibret amb aquestes paraules: «On són avui les enyorades glòries/ del camp i dels seus cels diamantins,/ sota aquests munts de sòrdides escòries,/ damunt el negre asfalt dels nous camins?/ Quants de segles d'afanys i dura guerra/ per lluitar amb mans i braços obstinats/ contra totes les plagues de la terra,/ contra la invasió de les ciutats!/ I avui la terra mor sense metgia/ per l'abandó cruel d'uns fills mesquins... Pietat per la terra en agonia! Vergonya pels qui són els seus botxins!». És interessant observar que aquest èxode rural, fenomen europeu a tots els països desenvolupats econòmicament, va tenir ressò en aquells anys 70 dins l'obra d'altres autors del moment, cosa que ens demostra la vigència social de Guillem Colom a dues passes de la nostra democràcia. Així, el poeta bretó Guillevic s'exclamava: «...Formigues, formigues/ no tan formigues com això,/ aquestes gents que van,/ que corren, que rellisquen,/ que es freguen, s'amunteguen./ On és que les formigues no fan això que dic?/ Doncs les gents d'aquí,/ suposadament formigues/ somnien bones truites .../ En quina cosa t'has de convertir? Sempre més gran, sempre allargada, més i més alta/ Entrexocant-te, escalant-te, perseguint-te,/ regalant-te... La ciutat. La que devora terra i més terra. La que amuntega la gent. La que crea gent apressada, mal dormida, pàl·lida...

Guillem Colom i Eugène Guillevic en la distància, ignorant l'un l'obra de l'altre, ens deixaven el mateix missatge.