Palau i Camps i el seu club dels poetes (1983)

L'escriptor Josep Maria Palau i Camps publica la seva novel·la Assassinat al club dels poetes, una narració sense precedents dins la literatura mallorquina on l'autor reuneix la rocambolesca comparsa d'ingredients del gènere negre, tot magistralment voltat amb un clima de misteri, que un inspector mallorquí, un tal Arbós, psicològicament molt ben tractat, aclareix sense presses. Pot ser que Palau i Camps, mallorquí d'adopció, encara que nascut a Barcelona, dotat amb un agut sentit de la ironia i la sàtira, hagi estat en el decurs d'aquests darrers anys injustament oblidat. Oblidat vol dir que des de la seva mort no l'esmentin articles, reportatges, memorials, llistes, etc., quan la seva obra, en general, és ben digna de tenir-se en compte. Els seus reculls de poemes, Mosaic d'espurnes (1951), D'Orient i d'Occident (1959) i les seves obres de teatre, d'entre les quals destaca S'ha venut un home (1957), guardonada amb el Premi Ciutat de Palma, posen de manifest «una notable habilitat escènica», que segurament els «mandarins» del poder cultural dels anys setanta no saberen aprofitar. El seu llibre de costums ciutadans Carrers, places i un rellotge (1959) hauria d'esser rellegit i reeditat, essent alhora una bella peça literària i un document. I la novel·la Els trasplantats, que recollia una realitat social d'aquesta terra amb un realisme vigorós, valent i compromès, ens suggereix Palau i Camps com el Zola de Mallorca en aquell determinat moment, és a dir, el 1963. Molt ha plogut des de llavors i com explicava Joan Mas i Vives, Palau i Camps «novel·lista i poeta a contracorrent, que ha rebutjat tant l'engatjament com els mals anomenats formalismes posteriors, mai no ha deixat de retre homenatge a la seva vocació literària. Sense preocupar-se en absolut d'allò que està de moda en un moment o altre, sense intentar mai de sortir-se de les seves possibilitats, sense donar massa importància a allò que fa. El plaer de l'escriptura en ella mateixa, sense acceptar imposicions ni tampoc vernissos que vesteixin amb posat transcendental el que per damunt de tot és una activitat lúdica. És la lliçó que ens ofereix. Ben segur que encara ens resta per conèixer bona part, la major part, de l'obra de Palau i Camps que les calaixeres de casa seva estan replenes d'originals que sense presses, sense exigències, esperaran merèixer algun dia els honors de la impremta...».