Miquel Ferrà i Martorell09/05/99 0:00
TW
0

L'Arxiduc Lluís Salvador escriu a Mossèn Jacint Verdaguer una breu carta on es poden llegir, entre rengles, moltes més coses del que sembla dir: «Mossèn J. Verdaguer. Molt estimat senyor: Mil gràcies per sa seua lletra amb ses aclaracions i algunes noves paraules. El professor Wahrmund de Viena, de l'Acadèmia Oriental, m'ajudarà en la no sempre fàcil investigació etimològica d'algunes paraules dubtoses. Molt de favor me farà si troba o recorda algun altre mot, de fer-me'l conèixer. He llegit amb molt de gust el que diu amb gran encert el 'Noticiero Universal'. Crega sempre amb es sincer afecte i admiració des seu afectíssim Lluís Salvador».

I és que les llàgrimes i queixes de Verdaguer en aquells moments eren considerables i moltes vegades no tenia altre amic, al manco des del punt de vista econòmic, que l'Arxiduc, que per cert, tampoc era cap geni de les finances. Segurament, Verdaguer, adjuntava, a les seves cartes, retalls del periòdic barceloní El Noticiero Universal que en aquells dies publicava: «El 10 de maig pròxim passat, sentint parlar que, amb motiu de les festes de Sant Isidre, hi havia rebaixa de preus en els trens de Madrid, amb intenció d'anar-hi, vaig sortir de La Gleva sense dir-ne res a ningú i passant per Barcelona lo més amagadament possible... Aní a veure al Marquès de Comillas amb la idea de prendre-li el pols respecte a mos deutes, que ell m'havia promès pagar, i sobretot respecte a ma negra i terrible situació. Em rebé amb cara afectuosa però sèria, com a un amic que ha vingut a menys i que es desitja allunyar de manera que no torne; i, sense deixar-me explicar sinó a mitges, m'aconsellà que continuàs a La Gleva, on no estava tan malament, i em féu noves promeses de pagar mos deutes dintre poc temps. Fiu-li veure ma necessitat de baixar a Barcelona per agenciar mos llibres estampats i per estampar-ne algun de nou, i em respongué amb la resolució d'un rei absolut a qui no es pot replicar, que no em convenia de cap de les maneres, especialment per la salut. Em recordà la debilitat física que, a conseqüència de mos estudis, fa vint anys, em portà amb sos vapors a fer vida de capellà marítim, i digué clarament, encara que sense convèncer-me, que aqueixa malaltia m'havia rebrotat fa quatre anys en forma de mania, arribant fa dos anys a la crisi; i que puix a La Gleva m'havia adobat molt, allí i sols allí havia de guarir-me i arrencar la petita arrel que encara me'n quedava. Els mots de mania i maniàtic me'ls féu sentir i rosegar més d'una vegada amb ben poca o gens de caritat, i sense oferir-me una set d'aigua em deixà sortir de sa presència... Francament, home só i no podia deixar de sentir lo veure'm rebut tan fredament d'una persona a qui jo havia dedicat la meitat millor de la vida, a qui havia confessat i donat la sagrada comunió moltes vegades, i de qui havia sigut divuit anys no solament el capellà sinó l'amic íntim...». Potser els capellans d'aquell temps i encara els d'avui en dia han festejat massa els doblers dels milionaris.