«Acis y Galatea», la sarsuela no desconeguda

El muntatge del Teatre Principal va arrencar aplaudiments i bravos del nombrós públic

Un moment de la representació d'«Acis y Galatea». | PERE BOTA.

M.TOUS.Palma09/05/99 0:00

Acis y Galatea no és una òpera en sentit estricte. Divendres a la nit, el públic que omplia un Teatre Principal renovat, ho va poder constatar. La música s'alternava amb els moments recitats. De fet, hi havia personatges que només parlaven, com és el cas de Polifem, al qual va donar vida l'advocat Josep Maria Juan de Sentmenat («actor per tres dies») i dels personatges Tíndaro i Télemo, que prenien vida de la mà d'actors professionals com Sebastià Frontera i Baltasar Cortès.

El muntatge escenogràfic que va presentar Rafel Lladó va fer, efectivament, ullades a l'època barroca en què es va concebre l'obra. El moviment de les ones de la mar, la roca en la qual queda esclafat Acis són elements que s'empraven en les representacions que es feien a les cases de comèdies.

Dos dels papers que més criden l'atenció per a l'espectador poc versat són els d'Acis i Glauco, personatges masculins als quals donen vida Lola Casariego i Marina Pardo. I és que, en temps modern, no és possible tenir castrati, cantors que servaven la veu infantil en la maduresa. La tessitura d'aquests personatges tan peculiars (hi ha un moment a l'obra en què el bast Polifem diu a Acis que és un efeminat) són per a contraalts contemporànies.

L'obra, que es basa en el llibret de José de Cañizares sobre un tema mitològic, dóna joc a l'hora de vestir uns personatges que pertanyen a dos móns ben diferents: el dels divins i el dels humans. Tota la fantasia imaginable és posada a l'abast de les deesses de la mar, del bosc, dels rius i del mal.