L'escriptor i periodista Mariano José de Larra nasqué i morí a
Madrid (1807-1837) i els seus articles publicats en diferents
periòdics amb el pseudònim Figaro constitueixen una sàtira plena
d'enginy entorn dels costums de la seva època. És autor d'un drama,
Macías, i d'una novel·la, El Doncel de Don Enrique el Doliente,
obres considerades d'una certa mediocritat. Se suïcidà i el poeta
José Zorrilla, sobre la seva tomba, resumí el que havia estat
l'existència del pobre home i gran articulista: «Vaig brostar com
una planta maleïda a la vora del sepulcre d'un malvat».
No fou prou reconegut com a literat, caigué en el parany de la
política i fracassà, sofrí amors i desamors que li amargaren la
vida. Tres males columnes sobre les quals se sostenia la idea del
suïcidi. L'abril del 1836 publicava un dur atac contra el ministre
Mendizábal i participava en la conspiració per enderrocar el govern
en favor del moderat Istúriz. A canvi d'aquella campanya de
propaganda li donaren un acte de diputat per Àvila. Ell, crític
independent, havia caigut en la temptació d'intervenir en la vida
política. Només sis dies li durà «l'endoll». Se subleven els
sergents de La Granja i torna a ser proclamada la Constitució de
1812. Es convoquen noves eleccions i guanyen els seus enemics.
Larra torna al periodisme, amb articles encara més amargats i
pessimistes. Parla dels mals d'Espanya, que ben sovint són els seus
propis mals. Deia: «He vist tantes coses, tantes... Són massa
decepcions o massa il·lusions, segons com es miri. Les revolucions
són avui en dia una qüestió de nom, només una qüestió de nom. El
que aleshores és important saber és qui és l'amo del
negoci...».
I el tema de la mort no l'abandona: «Com que estic vivint de
miracle des de l'any 26 m'he acostumat a mirar el dia d'avui com el
probable darrer dia... Per altra banda jo creia que viatjar em
podria distreure dels meus disgusts i de les meves decepcions...
però a Madrid, on veia diàriament els meus amics i amigues, on era
obsequiat i tingut en compte, tot això no em permetia d'estar
totalment sol, i ara, al contrari, mentre més em vaig allunyant,
més objectes veig; però com cap d'ells no està lligat a mi, no
serveixen per altra cosa que recordar-me que estic ben tot sol. Amb
una paraula, em trob a Londres, fit a fit amb jo mateix i aquesta
és la prova màxima, ja que si he de dir la veritat no m'estim
gaire.
«Larra té la bella qualitat de ser sincer. Molt pocs homes de
ploma, avui en dia, la tenen. Juguen dobles jocs. Fan la bona a un
i a l'altre. Cerquen pujar escales amunt sense preocupar-se del que
trepitgen. Són experts a parlar malament del poeta X i al davant
d'ell li fan moixonies, això quan no li llepen el cul. Jo crec però
que com Larra, el veritable escriptor ha de dir les coses clares i
ben llampants. Els covards pixen fora de test.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.