Totes les mediterrànies que hem begut, tot allò que hem tastat
queda dins els racons de la memòria; qualsevol dia malda per sortir
i fer avinent que existeix. A vegades és d'agrair retrobar"se amb
les imatges, els sabors i les olors que un dia ens marcaren. Tot
forma un gran paisatge. Imatges, les que ara arriben, com les d'un
desembre a les illes dels Quèrquens, quan la llum solar començava a
fer sagnar tot els paisatge marítim que només acabava a
l'infinit.
Les dues illes, Chergui i Kerkennah, estan afegides per un camí
de sis"cents metres sobre la mar que "fa tant de temps!"
construïren els romans. Com que les marees hi són relativament
importants, l'únic ull del cordó que les comunica ha de donar pas a
totes les pujades i baixades de l'aigua. En travessar el pont, el
fluix se sent ofegat: per una part empeny la part que se sent
sobrant, per l'altra estira la banda que vol arribar a un nivell
quiet. Així, la correntia hi va desbocada, els peixos perden el
control en veure's embolicats dins el furor de l'aigua. Des de les
roques, alguns pescadors intenten treure profit de les aigües
remogudes.
Amb els dos rems, un home intenta enfilar bé la barca cap a
l'ull del pont. Quan és a punt, es deixa endur i el travessa en una
exhalació. De primer és com si la barca fos xuclada per una força
imparable; llavors, un cop ja a la banda amb nivell inferior, quan
es desfà el terbolí i la mar es calma, rema amb precisió fins
atracar a resguard de les aigües envalentides.
Acabada l'operació, el sol ja s'ha aficat dins la mar, o entre
els palmerar de la terra magra. Sobre la superfície calmada hi ha
silenci, colors que canvien. Caldrà anar a casa, sopar de pops o
calamars, destapar una botella de clos Thibar i veure que, com la
mar i les marees, la memòria, les mediterrànies, totes aquestes
coses, van i vénen.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.