Neix Otto Fritz Meyerhof (1884)

El 1918 entrava de professor a la Universitat de Kiel i es dedicava a la bioquímica del múscul. Ja se sabia aleshores, doncs ho havia demostrat Bernard mig segle abans, que el múscul contenia una substància anomenada glicogen, descoberta en el fetge i, després, Hopkins i els seus col.laboradors havien demostrat, una dècada abans, que els músculs amuntegaven àcid làctic quan treballaven. Amb aquests precedents, Meyerhof demostrà amb els seus experiments que hi havia una relació quantitativa entre el glicogen consumit i l'àcid làctic després i que, a més d'això, en aquell procés no es consumia oxigen, de manera que el que s'esdevenia era quelcom tan curiós com una «glicòlisis anaeròbia», això vol dir degradació del glicogen en ausència d'aire.

El 1922 Meyerhof rebia el premi Nobel de medicina i fisiologia, compartit amb Hill. Estava, doncs, en el cim de la seva glòria. Però vingueren els anys 30, el nazisme, l'holocaust, els metges del diable, els experiments amb rates de laboratori humanes... Sota el règim de Hitler, Mayerhof, que s'havia manifestat un home democràtic, veia com la seva posició era difícil i com hauria potser de col·laborar en la monstruosa etapa nazi. Per això, el 1938 marxà a França i quan el 1940 aquell país caigué en mans alemanyes fugí novament, aquesta vegada cap als Estats Units. Allà entrà com a professor a la Universitat de Pensilvania, a Filadèlfia, i amb gran pena, des d'Amèrica, va veure com el seu país era derrotat i destruït. El 1948 demanà la nacionalitat nordamericana i li fou concedida, gaudint-la els tres anys abans de la seva mort, el 6 d'octubre de 1951. Els treballs de Mayerhof foren posteriorment desenvolupats pels germans Cori, que presentaren al detall tot el procés segons el qual el glicogen es converteix en àcid làctic. Això fou anomenat el «cicle d'Embden"Meyerhof», en honor al savi i al seu col·laborador en els experiments, la tasca que li valgué el Nobel.

Un home dóna tota la seva vida a la ciència, al progrés del seu país, a la glòria de la saviesa humana. Un polític, convertit en déu popular, que no passava de saber les matemàtiques escolars, el persegueix amb el seu règim i l'amenaça de mort. Tot el seu país li gira l'esquena, considerat un traïdor al Fuhrer. Però té un passaport molt millor que aquell que en la tapa de cartró porta l'agressiva esvàstica. És el Nobel, és a dir, que està tocat per altres déus, més veritables, que no són els de la política. Això el salva. Els alemanys, en aquell temps, han fet burla i rialla dels científics, dels professors, ridiculitzats en el cinema, en aquella pel·lícula, Der Blaue Engel, protagonitzada per Marlene Dietrich i Emil Jannings.