Boby Franks, de catorze anys, fill d'una família econòmicament
ben situada de Chicago, que havia estat segrestat, apareix mort. La
policia havia dut a terme una llarga operació de recerca i una
brigada amb cans ensinistrats va recórrer els boscos dels voltants
de la gran ciutat. Passaren els dies sense cap resultat positiu
fins que en una zona arbrada, en una sortida de la xarxa de
clavegueres, a la frontera entre Chicago i Indianapolis, els agents
de l'ordre hi descobriren el cadàver, tot despullat, d'un al·lotet.
Era Boby Franks. Li havien esclafat el cap amb dos cops
d'aixada.
La policia cercà llavors per tots aquells indrets i trobà unes
ulleres i com que no eren unes ulleres de qualsevol casta sinó
d'una òptica en aquell temps molt sofisticada, pogueren saber
l'establiment que les havia venudes i qui les podia haver
compradres. En tot Chicago només hi havia, segons l'òptic, dues
parelles d'ulleres d'aquell tipus i entre els quasi dos milions
d'habitants que tenia aleshores Chicago, la cosa es reduïa només a
dues persones. Un era un professor que en el moment de ser visitat
portava les ulleres posades. L'altre era un estudiant anomenat
Nathan Leopold, de dinou anys, que tenia notes excel·lents en
filologia i dominava alguns idiomes. Era, a més d'això i per
afecció, un expert en ornitologia i havia llegit i admirat
Nietszche i Schopenhauer. Els seus pares, rics, mai no li havien
negat res de res i quedaven admirats amb aquella intel·ligència
excepcional. L'amic de Nathan Leopold, amb qui mantenia relacions
homosexuals, era Richard Loeb, fill del sotspresident de la
companyia Sears Roebuck, de personalitat inestable, menys
intel·ligent, però total admirador del seu amant i mestre. Un i
altre creien en la següent teoria: la personalitat elitista,
privilegiada, sàvia, es troba per damunt de tota moral; la idea,
segons la qual els imperatius ètics són bons per a controlar el
comú dels mortals que no han estat fets per ser homes superiors, no
té cap sentit per als que són fills dels déus i no han d'obeir les
lleis destinades a la pobra genteta... Aquesta concepció del món i
de la moral, que anys després feren servir els nazis, els creà tal
fascinació que inventaren el crim perfecte per a demostrar-ho.
Cercarien una persona totalment innocent i sense cap mòbil
econòmic, ja que ambdós assassins eren nens aviciats per la
fortuna, torturarien i matarien aquell al·lotet. En el judici, els
dos acusats mostraren una sang freda fins aleshores mai no vista i
Leopold manifestà, amb tot el seu cinisme: «No hi ha crim que no
pugui ser utilitzat en interès de l'experimentació i fins i tot de
la ciència. El que nosaltres hem fet no és més censurable que
aquell que clava un escarabat amb una agulla en el tauler de la
seva col·lecció. Amb el nostre valuós acte hem obert nous camins a
l'estudi de la conducta humana. Què més voleu?».
Què més voleu! No cal fer-ne comentaris.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.