El racisme a França (1701)

La monarquia absolutista francesa vol explicar l'estructura jerarquitzada de la societat francesa de l'Antic Règim amb una hipòtesi racista segons la qual l'aristocràcia estava integrada per descendents dels antics francs mentre que la resta de la població tindria per avantpassats els celtes, que suposaven d'inferior qualitat intel·lectual. Aquestes idees tingueren un seguidor, un teòric, també francès, Joseph Arthur (1816-1882), el qual formulà per primera vegada una teoria general de la desigualtat de les races que posava en el cim de l'escala humana l'europeu nord-occidental, un prototipus que a través de les teories britàniques i germàniques seria definit com un teutó de cabells rossos i ulls blaus. Aquest màxim exponent de la perfecció humana es trobava però amb un entrebanc. La història mostrava i demostrava grans realitzacions polítiques i culturals en indrets ben allunyats de l'hàbitat de la raça ària i per tal d'explicar-ne la raó inventaren unes minories germàniques que en diferents etapes de la Humanitat havien guiat pel camí del progrés les munions de gent estúpida, passiva i retardada, que es distingia pels ulls obscurs i la cara bruna o negra. Segons això, les conquestes d'Alexandre el Gran, l'expansió de l'Imperi romà, les piràmides d'Egipte, les grans cultures de l'Amèrica precolombina... haurien tingut dirigents de raça ària capaços de guiar els miserables per camins avançats. No és estrany que a final del segle XVIII i al llarg del XIX el racisme fou la justificació de l'esclavatge i l'imperialisme. Segons això, l'home blanc tenia per missió colonitzar i civilitzar els nadius de color i aconseguir per a tals homes de segona classe, de vegades a nivell dels animals, una certa felicitat. El Herrenvolk o poble de senyors viuria per a sempre de la feina dels serfs. L'home blanc fa la història i les altres races només li serveixen de comparsa en el gran teatre de la vida. Així, els fets històrics són manipulats i tergiversats. El mèrit de la impremta, la brúixola, la pólvora, els rellotges mecànics o la seda no era dels xinesos sinó de l'home que introduí aquests avanços a Europa i els perfeccionà, és a dir, Marco Polo, que per força havia de ser ros i tenir els ulls blaus. I pensar que hi havia qui creia en totes aquestes collonades! Aquesta idealització de la raça es plasmà en l'escultura grega que la França de Vichy i l'Alemanya nazi dugueren a extrems ridículs i així, en els cartells on es reclamava gent per anar a treballar a Alemanya, l'home simbòlic tenia el perfil calcat d'Hermes: Je travaille en Allemagne. Pour la releve, pour ma famille, pour la France. Fais comme moi. En el país de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat, el racisme no és mort i cada dia hi ha propaganda ideològica que amenaça els fonaments originals de la República. Tant de bo que no fos així. Per això no puc admetre l'elitisme cultural que és una casta de segregació i per tant de racisme.