Quin gran artista perd el món! (Any 68)

Fuig després cap al Tíber per sepultar-se en les seves aigües, però no s'atreveix. Se'n va després a casa de Faó, muntat a cavall i seguit de quatre dels seus homes, tement a cada passa esser capturat. Quan és en aquella alqueria, demana novament que el matin de la forma més dolça possible. I mentre fa que li cavin la sepultura, repeteix: Quin gran artista perd el món!

Covard fins al darrer moment, en sentir el galop dels guàrdies del Senat que el venen a cercar, es clava el seu punyal, tot acabant amb una vida que havia causat la desgràcia del món durant tretze anys i vuit mesos. Neró, educat des de la seva infantesa a tocar instruments, a cantar i fer versos, volgué assolir, primer de tot, la glòria literària. Els millors versificadors de l'imperi es posaven a les seves ordres i donaven una darrera mà als seus versos, i després, cantors ambulants anaven pels carrers recitant aquelles peces. Es proposà escriure en vers la Història de Roma i la planificà en quatre-cents llibres. Va tenir els seus crítics, tot i que les seves composicions, amparades per l'ajut que hem explicat abans, devien esser gairebé perfectes en bellesa i estètica. El criticaren Vespasià, Anneo Cornuto i d'altres, però no Sèneca, que era el seu mestre. En els moments més brutals de la seva vida, com un precedent de Sade, composà versos plens d'ambició, per exemple quan manà l'incendi de Roma i cantava la destrucció de Troia o quan després de matar sa mare Agripina, l'exposà totalment nua i en cantà les virtuts físiques i en censurà els defectes.

També fou objecte de florit poema el dia que es casà amb un dels seus esclaus predilectes. Però aquests poemes desaparegueren, puix ningú no dubtava d'identificar obra i autor. I és que aquest debat ha existit sempre i existirà sempre. És l'obra literària de la serp el verí que destil·la? Es pot dissociar la mística literària de Teresa de Jesús de la seva trajectòria humana? N'hi ha que criminalitzen obra i autor. N'hi ha que criminalitzen les obres i n'hi ha que criminalitzen només l'autor. N'hi ha que no criminalitzen cap de les dues coses. Tot consisteix en saber quina casta de mirall té al davant l'autor per a reflectir-hi, entre fantasies nascudes de la seva imaginació, la seva imatge subliminal. Ara bé, de vegades aquesta imatge apareix distorsionada, com en els miralls de fira, la qual cosa només contribueix a llevar versemblança a l'imatge original. El debat autor/obra és, per tant, etern i això no sorprèn ningú doncs en aquest tema navegam entre dues aigües, la de la moral i la del cinisme, iguals de perilloses i plenes d'engolidors. Perilloses com el mestratge del poeta quan escampa idees tòxiques al marge de la seva responsabilitat pedagògica.