Per si no n'hi hagués prou amb els relats autèntics entorn de
les atrocitats de la Primera Guerra Mundial, apareix en els quioscs
una revista que tindrà gran èxit. El primer número, març de 1923,
és ben explícit en la seva editorial d'Edwin Baird: «Weird
Tales presenta relats diferents dels que podreu trobar en
altres revistes. Relats fantàstics, extraordinaris, grollers de
vegades, contant històries anormals i estranyes i, encara més,
històries que tallen la respiració. Algunes són de malson. Altres,
escrites amb mà de mestre, tracten de temes prohibits...».
Weird Tales, The Unique Magazine, costa vint-i-cinc
centaus i els seus autors, els especialistes en
weird-fantasy, juguen amb l'alta febre dels que se'n van del
boll. Les il·lustracions en portada ens mostren, per exemple, una
al·lota que és soterrada viva, una capella convertida en sala de
tortures, un monstre que desflora una adolescent, una altra dona
jove cremada de viu en viu pel seu ocasional botxí... Els
escriptors, la majoria oblidats, deixaren volar les seves neures i
frustracions. Scabury Quinn, Genevieve Larsson, Paul Ernst, Arthur
J. Burks, Theodore Roscoe... Alguns, però, han restat en la memòria
dels especialistes i així, destaquem, H. P. Lovecraft, Robert
Howard, C. L. Moore, Clark Ashton Smith, Edmond Hamilton, E.
Hoffmann Price... i fins i tot els primers treballs professionals
de Tennessee Williams. També cal esmentar que el gran mestre del
gènere fou, sens dubte, H. P. Lovecraft, mestre també com a guia i
patriarca dels nombrosos joves escriptors que reberen el baptisme
de tinta d'impremta a Weird Tales com August Derleth, Robert
Bloch o Frank Belknap Long Junior, entre d'altres. Aquesta revista
va treure al carrer 279 números i l'autor que hi col·laborà més
vegades fou Seabury Quinn, en més de dos-cents. Així i tot, no
cerqueu la majoria dels escriptors que hem anomenat als llibres de
text anglosaxons sobre literatura ni tampoc als diccionaris
enciclopèdics. No hi són. Millor dit, només un cinc per cent. Els
altres sembla que mai no han existit i com que la literatura de
quiosc també sol esser foragitada de les biblioteques públiques
serioses, autors i obres se n'han anat amb una bufada de vent.
Prenguin exemple de tot això aquells que pensen que amb quatre
papers es fa la immortalitat literària i pensin que la vida de
l'art passa per un sedàs per a la farina més fineta. Tampoc no es
creguin aquells que ens conten històries truculentes de sang i
fetge que han inventat alguna cosa. La literatura de sang i fetge
és més antiga que anar a peu. Tampoc no manca qui confon esser
progre amb la idealització de l'atac als drets humans. Però això ja
són figues d'un altre paner.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.