El professor Juan Miguel Company-Ramon, titular de la
Universitat de València, historiador i teòric del cinema i autor de
nombrosos llibres i articles, impartirà demà a la UIB
una lliçó magistral als alumnes d'Història del Cinema i d'altres
mitjans Audiovisuals sobre el cinema clàssic. Company-Ramon té molt
clar què és allò que caracteritza aquest cinema.
"El model clàssic és aquell que inclou la mirada en el temps
aparentment sense fissures amb la realitat, en la qual el muntatge
s'ha esborrat i en què l'espectador veu una continuïtat perfecta
entre el temps i l'espai que provoca un mecanisme d'identificació
en l'espectador. Fou el cinema clàssic el que creà el públic
gràcies a aquest mecanisme.
"Seria, doncs, fer imperceptible allò que du tanta feina. Hi
ha encara ara cinema clàssic?
"Entre el postclassicisme actual trobam Scorsese, Ford o Coppola,
que és un pont perfecte entre el Hollywood clàssic i l'actualitat.
El Padrí II té una singular utilització del temps, però està
dins el model del paradigma clàssic que creà John Ford amb La
diligència.
"I que s'ha mantingut fins ara.
"És una manera de contar que se centra en gèneres en un moment
determinat (a Hollywood durant els anys 30-50) i que ara continuen
pel·lícules com Titanic. És una manera estable que s'ha
mantingut des de Griffith.
"La gent ja deia que era una pel·lícula «com les
d'abans».
"És que ho era, però accentuant més el mecanisme d'identificació
del públic. La mirada de la padrina és una mirada clàssica de
perfecta identificació que té la tècnica a la seva disposició.
"Però no tothom cerca aquesta identificació del
públic.
"Hi ha unes altres mirades que volen cercar un punt de distància.
Hitchock assumeix el classicisme però el perverteix, t'obliga a
identificar-te amb l'assassí en pel·lícules com Psyco. En
cinema més recent, realitzadors com Godard o la pel·lícula La
mirada de Ulises (per mi, la pel·lícula del segle) són altres
exemples d'aquesta diferència. La mirada de Ulises acaba amb
una mirada a càmera, l'espectador és la pantalla, és un homenatge
als cent anys de cinema i una reflexió històrica sobre un conflicte
bèl·lic com el dels Balcans. I això no abunda.
"Tampoc no abunden gaire les sales grans de cinema on era més
fàcil aconseguir aquest procés d'identificació.
"Sí, és una llàstima, però això ja s'ha perdut. Ara, quan pas als
alumnes Ciutadà Kane els dic que tenen la informació de la
pel·lícula però que de fet no l'han vista. El film està fet per ser
vist amb certs requisits, imprescindibles per poder apreciar la
feina de profunditat i fotografia. Vist a casa i en vídeo ens dóna
un altre tipus de percepció.
"Parlant de cinema clàssic, no ha comentat cap exemple
espanyol. No n'hi ha?
"Hi ha cinema molt de gènere, com el que fa Gómez-Pereira, que
podria rodar-se en qualsevol lloc, que no té cap punt de
referència. Però després hi ha pel·lícules extraordinàries com
Barrio, que parla d'allò que les pel·lícules espanyoles no
fan, de realitats i del que suposen. A Barrio, sobretot la
mirada de Fernando León és extraordinària i, a més, ha aconseguit
arribar a la cosa més difícil, connectar amb el seu públic.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.