Thierack i els jutges del III Reich (1944)

Miquel Ferrà i Martorell08/03/99 0:00

Tal dia com avui, el president del tribunal Popular del Reich, després Ministre de Justícia, Otto Thierack, ordena detencions en massa de suposats enemics polítics del Reich. En total són cent setanta-sis mil persones, de les quals vint-i-una mil són de nacionalitat alemanya i les altres dels països ocupats. Ja es pot imaginar que una part important de les víctimes de Thierack són jueus però també empresona comunistes, demòcrates, catòlics, protestants o membres de l'Església Evangèlica, tota casta de membres pertanyents a sectes, gitanos, vagabunds... També era delicte no produir prou a la feina, haver fet vaga, confraternitzar amb presoners de guerra... La tasca de Thierack havia tingut un precedent: Franz Gürtner, el jurista que havia protegit Hitler en els dies de Munic, quan l'Audiència havia incoat al futur Führer un procés criminal. Aquest jutge, amb moltes simpaties nazis, aconseguí aleshores ajornar el procés, suspendre les indagacions del ministeri fiscal i finalment, que el cas fos arxivat. Morí el 1941 i trobà en Thierack, com ell deia quan es referia als seus coreligionaris polítics, «carn de la nostra pròpia carn»...

Succeí Thierack Roland Freisler, que seria l'encarregat de jutjar els mariscals i generals implicats en el famós atemptat de Rastenburg contra Hitler. Com explica l'historiador Mariano Fontrodona, al capdavant del Tribunal Popular, Freisler agreujà els militars alemanys d'alta graduació, com és el cas del comte Schwerin von Schwanenfeld, una de les glòries d'ambdues guerres. Al mariscal de camp Erwin von Witzleben l'obligà a presentar-se al davant del tribunal sense cinturó i havia de sostenir-se els calçons amb les dues mans i, a cada punt, el vell militar era ridiculitzat.

La justícia havia perdut ja tot el seu veritable sentit i era una trista rialla de revenja política. Una comèdia de mort. Giovanni Papini, el gran novel·lista, posava en boca d'un dels seus personatges dictatorials aquestes paraules, que expressen sens dubte els mals sentiments dels jutges de l'antijustícia: «Hi havia en mi el fort instint del poder i de l'ambició. Qui no ha provat tal prova de força, la pràctica del poder absolut, l'embriaguesa que neix de l'imperi de la nostra voluntat sobre els éssers que consideram inferiors; qui no ha viscut el plaer sobirà de llegir l'obediència, el temor i l'entusiasme en els rostres que l'envolten no pot comprendre i, per tant, no pot jutjar els que han passat de subordinats a amos... És necessari tallar en la carn viva, delmar el poble mal sotmès, assumir la responsabilitat de tota la sang de les bèsties humanes... Sentir el poble dins les teves pròpies mans!».

La bestialitat desfressada de «legalisme» no mereix més comentaris i sí, cada dia, una nova reflexió.