Guillem Colom, el camp i la ciutat (1972)

Miquel Ferrà i Martorell20/02/99 0:00

El poeta Guillem Colom i Ferrà publica L'agonia del camp i oda a la ciutat, una obra de denúncia, on cada vers és un clam en defensa del nostre patrimoni i dels nostres costums. En aquest poemari, Guillem Colom, potser el poeta més lúcid de la segona generació de l'Escola Mallorquina, es dolia del trist absentisme dels illencs i ens explicava que «conseqüència fatal d'aquest absentisme, desbordat més que mai per l'onada turística que envaiex a galop els nostres camps i platges, ha estat la despoblació progressiva de molts de pobles de Mallorca i la desaparició de llogarets i alqueries de la muntanya i del pla...».

Potser en aquests moments, els compradors germànics, van repoblant d'alguna manera aquella ruralia abandonada. Són restaurats murs clivellats, reconstruïdes les teulades, llaurats els terrenys més erms amb tasques de jardineria, aprofitades les ruïnes de qualsevol mas habitat de rates... Què hi podem dir?

Continua dient Guillem Colom en aquesta obra presentada tal dia com avui que «aquesta progressiva deserció dels nostres camps i l'explotació de la terra per la invasió galopant de la ciutat que l'anorrea i suplanta, és el que amb el cor constret denunciam i planyem avui en aquest recull... Tant de bo aquests breus poemes ajudassin a despertar, per poc que fos, l'enervada inconsciència dels qui, enlluernats pel brill de la ciutat i els seus nous guanys, deserten de la terra que els vegé néixer i créixer i on, malgrat tot, eren lliures, per córrer adelerats vers els atzars incerts de la ciutat fatal, amb l'afany d'encaixar-se, sovint a tall d'esclaus, com una peça més, dins l'engranatge on roda vertiginosament la humanitat d'avui...».

La humanitat d'avui. La humanitat del ciment. La febre urbanitzadora. La matança sistemàtica de boscos i pinars. Les pales mecàniques que enderroquen marjades i roseguen rocam. Els cràters on es crema la brutor urbana. L'amenaça dels que volen rinxar els rínxols de la construcció. Habitatges, habitatges, habitatges, sense ordre ni concert...

«Decanta't, terra espoliada,

davant el pas de la ciutat.

Qui aturaria l'abrivada

del seu galop exasperat?

Del seu furor no hi ha qui en fuja

bull tot l'entorn d'un nou tragí,

i terra i cel són plens de sutja

de xemeneies sens fi.

Els vells camins són autovies

i el camp recula, orfe i sol.

Nous murs ofeguen les masies,

nous gratacels tapen el sol.