L'home que collia olives

El Sol encara lluïa ben alt i, sota l'espessa ombra formada per un sòtil trenat amb l'embull de palmeres, oliveres i tarongers, l'aigua hi corria generosa i mansa. Sèquies i canals verdejaven amb les motes d'herba que, amb molta tòria, hi creixia a les vores. Lleus remors de les fulles jugant amb la brisa suau, el xiuxiueig d'algun ocell entre les branques i el murmuri continu de l'aigua era quasi tot el que es sentia aquella tarda d'octubre caminant entre parets de fang, sense veure ningú que treballàs o descansàs. Inesperadament, a mesura que el camí s'endinsava dins aquella exuberant vegetació, es feren avinents alguns renous; poc concrets, al principi. Passà una guarda de cabres conduïda per un al·lot. Les branques d'olivera "trenades una amb l'altra fins a formar un conjunt atapeït que no deixava veure on acaba un arbre i en comença un altre" tremolaven com si un vent potent els pegàs de ple. Algunes fulles, i moltes olives, queien a terra formant una solada grisa de fulles, verda d'olives grosses com un ou de guatlla. Per no es veia ningú: només els arbres i el preciós fruit que quedava immòbil per terra.