Malgrat la remugada general per part del clergat d'aquell temps
i tot al llarg del segle XIX, el Carnaval era costum que de cap
manera el poble volgué trencar. Comentava sobre aquest tema un
capellà: «Així com ens trobam en carnaval, pel carrer tot són
desfresses que promouen un brogit infernal. Encara troben que no
n'hi ha massa de desfressats que duen sa careta tot l'any?».
Però aquell desig de bauxa, abans de la quaresma, era cosa
establerta definitivament i amb aquelles desfresses les
«ensaïmades», igualment «desfressades» amb tallades de sobrassada i
patenes de carabassat. George Sand, tal dia com avui, era sorpresa
per la «processó» carnavalesca de Valldemossa que penetrava amb
crits festius i música pagesa al recinte de la Cartoixa, tot fent
ressonar tanta comparsa sota les voltes venerables de l'aleshores
mig abandonat monestir. «Una nit tingueren alarma i una aparició de
tal gènere que mai no l'oblidaré. Al començament fou un renou
inexplicable que només podria comparar amb milers de sacs de nous
que roden sobre un paviment. Sortírem amb tota la pressa del món al
claustre per veure què passava. Estava tot desert i ombriu com de
costum però aquell gran renou s'apropava seguit, seguit. De sobte,
una feble claror enllumenà la fantasmagòrica fondària dels sostres
i a poc a poc, un gran resplendir de torxes ho inundà tot. Vérem
aparèixer, entre el vapor roig que escampaven, un esquadró d'éssers
abominables a Déu i els homes. Es tractava, ni més ni manco, que de
Llucifer en persona, acompanyat de tota la seva cort, un senyor
diable totalment negre, banyut, amb la cara color de sang, i al seu
entorn un grupet de dimonions amb caps d'ocell, cues de cavall i
ornaments de tota casta i color, i també diablesses i pastores amb
vestits blancs o rosats, que feien la sensació de ser raptades per
aquells vils gnoms. Després d'això, us puc assegurar que durant un
o dos minuts, i encara una mica més de temps després d'haver entès
de què anava la cosa, vaig haver de fer un gran esforç de voluntat
per sostenir la meva làmpada a l'altura d'aquella horrible
mascarada, a la qual l'hora, el lloc i la claror de les torxes
donaven aparença sobrenatural. Eren gent del poble, rics llauradors
i petits burgesos que celebraven el Carnaval».
Aquesta festa, de la paraula italiana carnevale, és en
realitat el temps que es destinava antigament a diversions populars
des del dia dels Reis fins al Dimecres de Cendra. De tots els
països i de totes les èpoques han existit festes en què la gent
gaudia de gran llibertat. És el cas de les bacanals gregues i les
saturnals romanes. L'Església tolerà i regularitzà aquelles
diversions, aplicades, principalment, els tres dies abans del
Dimecres de Cendra. En el segle XIX es perderen a molts indrets
però augmentaren en fama a d'altres i així, a Europa, els Carnavals
de Venècia són els de més personalitat i prestigi.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.