Aquell mes de gener, quan es complia el primer mil·lenni, la
Humanitat es despertava d'una autèntica bogeria. El desembre del
999, la gent de les terres cristianes havia cregut fermament que el
món havia arribat a la seva fi i tothom actuà d'una manera que
defugia tot costum. La llegenda, la profecia i l'expectació general
havien fet que la gent esperàs, el 31 de desembre del 999, totes
les visions, càstigs i desgràcies de l'Apocalipsi. En els països
germànics i eslaus s'esperava una pluja de foc. A la Mediterrània
la corneta de Gabriel cridaria els morts a sortir de les tombes per
compartir el Judici Final amb aquells que encara no eren morts i
Crist tornaria a la Terra per dur-se'n els veritables creients. Ben
convençuts que tot allò era imminent, una mena de gran histèria
col·lectiva s'apoderà de cada casa i cada família.
De cop i volta, la maldat havia desaparegut. Els jutges
celestials aconseguien una solidaritat humana com mai no s'havia
vist. La gent es perdonava els deutes, tothom confessava
públicament les seves faltes i delictes, els comerciants
abandonaven els negocis i els pagesos la feina. Els desgraciats que
demanaven almoina eren asseguts a la taula dels senyors i també
vestits i enjoiats. Les portes de les esglésies i monestirs eren un
anar i venir de pecadors que demanaven el perdó i la gràcia de Déu.
Pertot arreu es veien homes i dones fent penitència i aquella
psicosi, aquell fanatisme de masses, augmentava tot al llarg
d'aquell desembre tràgic. Era molt comú veure pels camins grups de
penitents que es fuetejaven sempre seguit, deixant al seu pas un
fil de sang.
Però també hi hagué una onada de suïcidis. I passà el darrer
Nadal del món, com tots ells pensaven. A les hores finals, parents
i familiars es reunien en llarga pregària. I tot aquell ambient
semblava de folls. Així ho explica Charles Berlitz: «Els animals
domèstics eren alliberats quan els seus propietaris es preparaven
per al Judici Final. Algunes d'aquelles bèsties anaven perdudes pel
camp però d'altres restaven prop de l'estable. Els cavalls,
alliberats, trotaven sols pels carrers dels pobles fins arribar a
la sortida, a camp obert, i els sentinelles de les muralles els
deixaven passar i ells també abandonaven lloc i armes. Les vaques
ja no eren munyides i les oracions dels camperols es deixaven
sentir per damunt dels sembrats. Les botigues i els forns regalaven
els aliments i no volien tocar les monedes, com si cremassin dins
les mans. En els països meridionals, els invàlids i els agonitzants
dels hospitals demanaven de ser portats a defora per tal de poder
veure en persona Crist quan davallàs del cel. El darrer dia de
desembre, a Roma, la gent omplia la basílica de Sant Pere i
l'expectació era tal i el silenci tan gran que es podia sentir com
les mànigues blanques del papa fregaven quan es movien...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.