Els pares del Che visiten Cuba (1959)

Ernesto Guevara, el Che, rep la visita a l'Havana dels seus pares, tot d'una que ha triomfat la revolució. Ja és sabut que la relació del Che amb sa mare, Celia de la Serna, fou sempre intensa i lleial. Guevara, un home que amagava sovint les seves manifestacions íntimes, mantingué amb Celia una nodrida correspondència de manera permanent. Aquesta efemèride coincideix amb la publicació del meu darrer llibre, les Llegendes del Che, editat per Bromera, d'Alzira, en la seva col·lecció Eclèctica, uns textos completats per les magnífiques fotografies d'Alberto Korda. Aquest fotògraf, famós i singular, el nom complet del qual és Alberto Díaz Gutiérrez, incorporà des d'aquell mateix any, 1959, la seva activitat professional al procés revolucionari cubà. Fins el 1969 treballà com a fotògraf acompanyant Fidel Castro, i el 1960 realitzà la fotografia del Che Guevara Guerriller heroic que ha fet la volta al món i s'ha convertit en un símbol per a diverses generacions. Pel que fa a les pàgines literàries, en què el lector del meu llibre hi pot descobrir un Che generador de llegendes, immortalitzat com a mite popular de la segona meitat del segle XX, lluitador, idealista, visionari, profètic en moltes de les seves idees, que en determinats moments potser es decanta de les biografies oficials. Però tornem a Celia de la Serna i deixau-me copiar aquí un fragment del meu relat: «Al mateix temps, a casa dels Guevara, un altre nadó, en aquest cas un nen prematur, amb barreja de sang irlandesa, gallega i basca, sortia pels genitals de la senyora Celia, havent trigat en aquest cas una hora llarga, primer el cap en complicada rotació i llavors l'espatlla. Però el diàmetre de llum era prou generós i el xiquet relliscà del tot. Llavors llançà fora les mucositats que restaven dins les seves vies respiratòries i plorà sorollosament. Aquest plany es barrejà una estona amb el miolar de Na Payadora, amb tons molt semblants l'un i l'altre. Els dies que seguiren el doble esdeveniment foren de tendresa i felicitat. Amb el temps, Ernesto, que és el que nomia el nen, contemplaria des de la falda de sa mare aquella colla de moixos. I com que l'adagi diu que gats amb gats no s'esgarrapen, l'infantó jugaria sobre el portal de casa seva, amb aquella moixa venerable, com un gat més, potser en substitució d'aquell que havia trobat la mort abans de descobrir la vida. Ernesto Guevara seria molt conscient de la gatamoixeria que havien marcat les seves primeres hores i estava convençut de tenir, com aquells felins, set vides. No és estrany doncs que escrivís en una carta a sa mare, Celia de la Serna, el 1959, les següents paraules: 'Vieja: gasté cuatro, me quedan tres...'»