Lamennais, greument malalt (1854)

Mossèn Felicité Robert de Lamennais, capellà francès, es troba greument malalt i morirà d'aquí a quaranta dies, que és curiosament el temps simbòlic que té previst. Fundador del catolicisme liberal, pare de la democràcia cristiana, aquell clergue intel·lectual i actiu tingué el suport, quan començava el seu moviment, de Lleó XII i de Pius VIII. Però a mesura que creixien les seves idees socials creixien també els seus enemics i Gregori XVI el condemnà el 1832. Lleó XII, successor de Pius VII, es mostrà molt interessat per les idees de Lamennais i aquest li exposà com pensava portar-les a la pràctica en la visita que va fer a Roma l'any 1824. Tan impressionat restà aquell papa que sentí una forta veneració per aquell sacerdot borbònic i fins i tot tenia a la seva cambra un retrat dels francès. La societat acceptava com cosa sagrada el pacte entre el tron i l'altar i així, els bisbes es consideraven fidels defensors de la monarquia sense reflexionar sobre la veritable essència de l'Església o si voleu, del cristianisme. Aquells concordats, a la llarga, farien mal a la institució eclesiàstica i es produïa així en els creients una perillosa esterilitat espiritual. Es volia reduir la qüestió social a un assumpte de simple caritat i s'exposava, en nom de la ressignació, l'argument de sempre, antirevolucionari, tot reflexionant que no hi ha res perfecte sobre la terra. El que no deien és que hi pot haver molts graus de perfeccionament i la ressignació cega no contribueix a cercar-ne els que més convenen a cada moment de la història. Però la figura de Lamennais, que analitzava tots aquests problemes de manera inexorable, s'acostà al liberalisme i defensà que el seu ideal era la república democràtica. Com és natural, monàrquics i reialistes se li llançaren al damunt i ell, que acusava reis i emperadors, dictadures i absolutismes de cruels i despòtics, entrà en una perillosa dinàmica que si la Santa Seu no aturava el faria a qualsevol moment un tassó de verí o un tret de pistola. Lamennais s'interessà principalment per França, el seu país, però amb ànima i pensament solidaris, donà també suport a la guerra de la Independència dels irlandesos contra la Gran Bretanya, dels belgues contra Holanda, de Polònia contra els russos... La defensa de tots aquests pobles conduí Lamennais al principi de llibertat personal, a la qual havia concedit sempre gran importància. De totes aquestes reflexions nasqué la seva obra Des progrés de la revolution et de la guerre contre l'Eglise (1829) que no només condemnava el galicanisme sinó que també afirmava per primer cop el deure de l'Església de posar-se a favor dels pobles que cerquen la seva independència. La seva divisa era «Dieu et lay liberté». Però la seva ruptura amb Roma el va empènyer cap al camp de l'esquerra socialista revolucionària i quasi oblidat, morí en la total pobresa.