'Hi ha sords que volen ser-ho i no curar-se'

L'aprenentatge del llenguatge dels signes, mitjà de comunicació de la gent sorda, va ser dificultós per part de na Catalina: «A poc a poc apreníem el llenguatge i intentàvem entendre'ls, ja que les nostres frases orals són totalment diferents de les d'aquest llenguatge especial. De fet, saber l'abecedari i les paraules no et serveix de res si no ho saps compondre. L'ordre de la frase és diferent de la de qualsevol oient; a més, cada sord és un món, cadascú té una forma diferent de parlar: uns diuen una paraula, d'altres un sinònim d'aquesta, uns altres diuen paraulotes en la seva expressió més espontània...».

Dia a dia, acostar-se i entendre aquest laberint de callades intencions i fets visuals ha resultat menys complicat i més satisfactori per a Catalina. I és que les persones que pateix sordesa es troba aïllada en una societat que no l'entén ni comprèn. «El principal problema en què es troben aquestes persones, assegura Catalina Sagrera, és la dificultat de comunicació amb els oients. Moltes vegades aquest col·lectiu té unes dificultats que la gent oient pensa que es poden solucionar fàcilment o que són problemàtiques banals. Ells, quan surten de l'Associació, van a qualsevol lloc i no són entesos. És com si nosaltres anàssim a Rússia, intentàssim comunicar-nos i, per més esforços que féssim, no ens entenguessin. El cas és el mateix».

A pesar de tot això, Catalina assegura que molts d'ells prefereixen ser sords, que malgrat hi hagués una solució per a aquesta malaltia s'estimarien més no curar-se. «Ser així és un defecte físic, però no com a persona. S'ha de pensar que hi ha molts de graus de sordesa; els metges els diuen, si veuen possibilitats, que es posin un aparell o que s'operin. N'hi ha que ho fan, però, a vegades, es queden com estaven o només senten parlar sense entendre».