L'hora dels misògins (1626)

Més nombrosos de cada dia. I també és una dada que en els nostres carnavals, a la Rua mateixa, hi hagi tants homes desfressats de dona i no ho fan, precisament, per admiració envers del mal anomenat «sexe feble». Però aquesta història ve de molt lluny. Tal dia com avui sortia de la impremta l'obra en francès titulada Alfhabet de l'imperfection e malice des femmes, de la qual és l'autor Jacques Olivier, llicenciat en lleis i dret canònic, que basava la seva tesi a l'Eclesiastès, 7, allà on diu: «De mil homes n'he trobat un de bo i de totes les dones cap ni una...».

Amb aquesta misogínia total, el llibre estava dedicat «a la més dolenta del món» i havia estat publicat a Casa de Jean Petit-Pas, rue Saint Jacques, a l'Escu de Venise, prop dels Mathurins. Editat amb privilegi del Rei, que ja havia tingut una primera edició més reduïda el 1617 i de la qual obra s'imprimiren més de cinquanta edicions i tot plegat ens demostra que aquells textos devien servir per fer la rialla a les tertúlies masclistes. Molts altres llibres de la mateixa tònica seguien l'esmentat, com és el cas de Rape of the Lock (1714), que es perd amb aquestes ostentoses paraules: «Quan els marits o els canets de companyia es troben amb la llengua fora, elles taquen el seu honor. Tot el que entenen són els secrets dels cosmètics, les pigues artificials, els bitllets amorosos. Elles són les autèntiques responsables dels defectes de la vida civilitzada, absurdes, vulnerables, símbols de la vanitat i de la bellesa ideal...».

I el poeta anglès Pope escrivia: «Oh! Si ballar tota la nit i anar mudada tot el dia, conjurar la pigota i espantar la vellesa, qui no es riuria de les càrregues domèstiques? Qui aprendria qualque cosa de sana utilitat?

I deia que: tal són les dones. I Pope no abandonà el tema i el pobre mesquí tornava a la batalla poc després amb els seus Moral Essays, epístola II a Madame Blount, text també conegut amb el títol On the Character of Women, és a dir, «sobre el caràcter de les dones», una tesi que li permetia d'afirmar que «les dones manquen de tot caràcter i personalitat». Però el que és més greu és que hem aplaudit i glorificat molts més autors, des del Juvenal llatí al nostre Villalonga, que feren de la seva obra una crítica mordaç contra les dones, amb el més gràfic i arrodonit cinisme, i on hi té un lloc important aquest Vladimir Nabokov, autor de Lolita, que tants falsos progressistes admiren des de la seva inconfessable brutor borda de sotaventre. La sàtira antifeminista comença per ridiculitzar la vagina, porta per on ha nascut tothom, i acaba per sotmetre tal sexe a la condició de pobre instrument o mercaderia.