Illes dels Quèrquens

La mar de les Quèrquens vista des de l'hotel Cercina, a Sidi Fref.

09/01/99 0:00

Se'n podria fer un catàleg, de totes les illes visitades: trossos de terres mediterrànies que a vegades ni tan sols no apareixen al mapa més immediat de la nostra memòria. Cada una té el seu aire, la seva vegetació característica i la seva gent; uns fets històrics especials. Si perdíem una mica de temps traçant un viatge que, des de Mallorca, ens dugués per Còrsega, Sicília, Malta, Creta,... podríem veure diferències i similituds. Si el recorregut fos per illes petites, els paisatges i la gent serien diferents: Cabrera, Gozzo, Castel·lòrizon i moltes més, mostrarien les coses dels petits redols mediterranis, la seva petita història i la seva bellesa. Com les illes dels Quèrquens.

Aquest arxipèlag, situat davant la costa tunisenca de Sfax, està format per les illes de Gharbi, Chergui i alguns altres illots més petits. Els catalans les conqueriren el 1286. Del 1309 al 1316 en fou governador Ramon Muntaner, que en parla unes quantes vegades a la seva Crònica. La poca profunditat de la mar fa que les altituds de les illes no arribin ni a l'altura d'una casa de pocs pisos. Així les marees van i vénen molt pronunciades, deixant les barques tirades sobre l'arena mullada que, quan recobra l'aigua quieta, posa un vidre de colors fins a l'horitzó. Petites barques amb veles llatines esgarrinxen la superfície salada que, amb la posta del sol s'ha pintat amb colors suaus o vermells de sang i foc.

Quan es visiten aquestes illes és fàcil comprendre que encara és possible una vida sense horaris ni rellotges massa precisos. El temps i les estacions els marquen les barques que es dediquen a la pesca, les fulles d'unes quantes dotzenes de figueres que sobreviuen de mala manera. Les palmeres són molt magres i fan dàtils de baixa qualitat. Els homes es dediquen a la pesca, les dones a l'agricultura. Contat així sembla molt senzill i esquemàtic, però és quasi tota la veritat.