Vuit màrtirs de la premsa (1984)

Vuit periodistes peruans decideixen de fer un viatge a la regió d'Huamanca, als poblats de la zona d'Ayacucho, per tal de fer entrevistes i reportatges sobre els enfrontaments de les guerrilles de Sendero Luminoso i els sinchis, les tropes antisubversives de la Guàrdia Civil. Tots són joves periodistes, amb la gran il·lusió de donar noves sobre aquella tragèdia que perllongava a les altures dels Andes la guerra de sempre, la batalla de sempre, la lluita d'uns i altres en nom d'una suposada llibertat que mai no arriba i d'una prosperitat que s'allunya de l'Amèrica llatina de cada vegada més. Els vuit reporters que són a la contrada des del dia després de Nadal pertanyen a periòdics de totes les tendències. Amador García treballa en el setmanari Oiga, que dóna suport al Règim de Lima. Els altres set són de premsa de l'oposició i així hi ha qui representa El Diario de Marka, d'ideologia marxista, i qui treballa per a La República, partidaris de la Dictadura. Hi ha demòcrates, moderats i radicals. Tots ells formen part d'aquesta «raça» especial del món de la premsa que el que vol és oferir al lector fotografies sensacionals i textos reveladors. Jorge Sedano, Jorge Luis Mendivil, Felix Gavilán, Pedro Sánchez, Willy Retto, Eduardo de la Piniella... Tots són grans professionals malgrat la seva jovenesa i cap allà van, a la regió dels «iquichanos», agrupats en una vintena de comunitats que formen part del sector més feble del país. Sense camins, mancats de tota atenció mèdica o tècnica, sense aigua ni llum, han de desafiar cada dia la mort per fam, malaltia o desgràcia natural. Així i tot, defensen els seus costums i tenen por dels forasters. Saben que molts dels que pugen fins als cims on habiten no ho fan, precisament, per aidar-los o portar-los queviures. Els tracten de salvatges o «chutos» i els maten, maltracten o esclavitzen. I quan els vuit periodistes van al llunyà poblat d'Huaychao, de difícil accés, a quatre mil metres d'altura, per tal d'informar sobre uns abusos o atropellaments dels indis per part de les forces de l'ordre, són atacats. Els indis del llogaret d'Ucharaccay, armats amb pals, fones i ganivets, els maten. Willy Retto, abans de morir, té temps de fer una fotografia del que passa. Homes i dones, alguns ja molt vells, ataquen els reporters com qui veu el dimoni. No parlen castellà i amb gest quasi tranquil, la resta dels naturals, observa les violències, el trist linxament. Però tampoc serveix de res que Amador García, del setmanari Oiga, que parla «quechua», intenti convèncer els caperols. És inútil, com a cecs, els «chutos» prenen venjança, qualsevol no sap de què. Els deixen difunts, un damunt l'altre, dins una bassa de sang. A Lima, els diaris d'oposició al govern no poden donar crèdit del que ha passat i diuen que els assassins són forces paramilitars desfressades d'indis que no volen que els lectors peruans siguin informats del que passa a la gran serralada.