La tragèdia de Montecassino (1944)

En aquells primers dies de 1944 Itàlia entrava en el seu quart hivern de guerra i en els poblets de Campània era freqüent que les patrulles alemanyes detinguessin veïns i familiars relacionats amb els partisans. Aleshores, els mateixos italians estaven molt dividits. Uns lluitaven al costat dels seus antics enemics i altres enquadrats dins l'exèrcit alemany. Una Itàlia feixista contra una altra Itàlia antifeixista. I en aquests escenaris s'esdevé la tragèdia de Montecassino, aquell gelat mes de gener... Tal dia com avui, a l'entrada de fosc, la gent pagesa de la vila de Sant'Angelo in Theodice, a sis quilòmetres del monestir benedictí de Montecassino, es pregunta, mentre passa fam, quan han de venir els americans. Pensen que la cosa és imminent i no s'equivoquen. Sis batallons nord-americans passen el riu Ràpid i amagats en una gran garriga, plena de matolls, entre les boires dominants, esperen el senyal. Encara no hauran avançat molt per aquella aigua gelada quan una tempestat de foc de metralladora i morter els caigué al damunt. Perfectament camuflats, els homes de la 94 Divisió Panzer grenadier convertí allò en una gran matança. Fou un desastre complet i els homes que havien arribat a l'altra vorera eren exterminats a poc a poc. Els ponts de campanya foren destrossats i també les embarcacions de goma. De res no varen servir els Long Tom de 155 mms, ja sense observadors ni coordinades i el general Fred L. Walker, cap de la Divisió 36 Texas, va comprendre que havia perdut dos dels seus millors regiments, el 141 i el 143. Pensant en una altra estratègia, els nord-americans decidiren la conquesta de la cota 516. Però la cota 516 era l'abadia dels monjos seguidors de la regla de Sant Benet, una meravella del Renaixement. Rere la línia Gustav, Montecassino esperava i esperava també el cap de les forces alemanyes, el mariscal Kesselring. El bombardejament deixaria aquell històric edifici convertit en un munt de runes. Quatre setmanes de combat intens, especialment el 22, quan solcaren l'aire tot un seguit de coets amb forta càrrega . Les onades de foc no impedien que les forces angloamericanes, des d'Anzio, atacassin intensament la zona. Abans de l'enderrocament dels nazis, la carnisseria, per un costat i l'altra fou espantosa. Montecassino era la gran tomba de milers i milers d'homes. Després del primer bombardeig, Dom Giorgio Diamare, l'abat, i els seus monjos, eren obligats a abandonar el monestir, com podeu veure a la fotografia.