Grimmelshausen i Simplicissimus (1624)

Neix a Gelnhausen (Hesse) Hans Jakob Christoffel von Grimmelshausen, un gran escriptor de la novel·la «picaresca» universal, autor de les aventures d'un personatge entranyable, Simplicissimus, un soldat de la Guerra dels Trenta Anys que com es diu vulgarment «aprengué lletra a força de sang», és a dir, la gran saviesa de la vida que sol comparèixer entre bonys i clots. El 1634 la ciutat de Grimmelshausen era atacada pels croats i ell, fet presoner, sofria l'espant del captiveri i la tortura. Després del seu alliberament s'enllistava en l'exèrcit i arribava al càrrec de secretari del regiment. Es casà el 1649 i abandonant les armes, es dedicà a hostaler. Tenia quaranta-cinc anys quan abraçà la fe catòlica i des del 1667 fou magistrat a Renchen, on començaria amb la seva activitat literària. Moriria l'estiu del 1676 però en aquesta darrera època donaria a la impremta la seva obra principal, Simplicissimus (1668-1669) que segueix la tradició de la novel·la «picaresca» castellana i es troba ben a l'altura de Rinconete y Cortadillo o El lazarillo de Tormes...En aquesta obra, que alguns qualifiquen com el Quixot alemany, l'autor reflecteix amb la mateixa fidelitat que Cervantes l'eterna lluita de l'esperit contra la matèria i l'idealisme contra el positivisme. L'escenari de la Guerra dels Trenta Anys, destructora de generacions, que costa rius de sang, ens fa viure aquell conflicte, aquella maror de pillatges, robatoris, saquejos i drames innombrables que ens fan profunditzar dins la misèria humana. Amb un llenguatge directe i una franquesa encisadora, Grimmelhausen sapigué arribar al lector a través dels sentiments més nobles i de les denúncies més gràfiques i tot plegat ens du per totes les escales socials d'aquell temps... «A fer punyetes, el món! En els seus palaus, ningú no és ni lleial ni franc. El que et parli serà agraviat, el que et vulgui anar al darrere perdrà el camí, el teu servent serà el pitjor pagat, el que t'estimi el més maltractat, el que et posi content en sortirà trist, el que t'afalagui resultarà ofès... i el que posi en tu la seva confiança serà el més enganyat. Resta món lluny de mi! Fora de la meva vista! Doncs no t'aprofiten els obsequis que et fan, ni les lloances que et diuen, ni els regals que et prometen, ni els camins per on vas, ni la fidelitat que et guarden, ni l'amistat que et tenen. En la teva companyia tothom es lamenta, sospira, sanglota, plora, crida, es queixa, s'arrabassa els cabells i acaben finint de mala manera... No vull saber res més de tu... Et segueix la infància que se'ns passa en oblit, la pubertat que es perd en experiències, la joventut que s'ofega en vicis, la maduresa en cura, la senectud en queixes i tot el temps en vanes esperances... Ai! Món! Ningú no veig content a casa teva, doncs el pobre vol tenir, el ric vol valer, l'abatut es vol aixecar, l'agraviat reclama venjança i el viciós desitja vagarejar, tot això, vol dir, món, que no ofereixes cosa fixa ni segura...»