El testament literari de Marc Bloch (1940)

Miquel Ferrà i Martorell10/12/98 0:00

Professor universitari a la Sorbona, gran historiador, Marc Bloch fa el seu testament literari com a conseqüència de la derrota francesa sota l'exèrcit alemany i l'ocupació del país pel règim nazi. Bloch entra en els rengles de la Resistència Francesa i combat com un jove més, ell que ja no és jove. Serà capturat, torturat per la Gestapo i després afusellat el 1944. Tot llegint aquest testament d'un home que sap que va cap a la mort violenta, hi descobrim un esperit de veritat i noblesa que l'empeny a afirmar, en un moment que els jueus francesos són perseguits i exterminats, que les seves arrels són també jueves i mostra un sentiment de respecte cap als seus avantpassats. No pot, però, creure en la religió bíblica. Com tots els racionalistes i els ateus troba suport en el raonament. Aquesta exposició d'idees i pensaments podrà convèncer els seus deixebles amb gran feblesa de fe i no comprèn tots aquells que resten indiferents al davant dels seus raciocinis i deduccions. Els creients, segons ell, viuen del que és misteriós i irracional. Pascal ho definí amb aquesta frase: «El cor té raons que la raó no pot conèixer...».

Però Marc Bloch no renega dels seus orígens. «Jo no he demanat que sobre la meva tomba hi siguin recitades les pregàries del hebreus, les cadències de les quals acompanyaren el darrer repòs dels meus avantpassats i de mon pare mateix. Tota la meva vida he volgut fer un esforç de sinceritat en la meva expressió i el meu esperit. Crec que complaure's amb la mentida, emparats amb pobres pretextos, seria la lepra de l'ànima... Jo desitjaria que per tota divisa, sobre la meva pedra sepulcral, hi gravassin només els mots: Dilexit veritatem. Això vol dir que en aquesta hora dels suprems adéus, quan un home té el deure de resumir-se, ell mateix, no faré cap crida a l'ortodòxia, de la qual en puc reconèixer el Credo. Però em seria encara més odiós que algú pogués pensar que això és un renegar covard i per tant, afirmaré, si és necessari, al davant de la mort que vaig néixer jueu i que no tinc cap intenció de defensar-me'n ni tinc cap motiu per fer-ho...

»Ens trobam en un món assaltat per la més atroç barbàrie i potser la generosa tradició dels profetes hebreus, que el cristianisme, en allò que té de més pur, sabé recollir per desenvolupar-ho, no és, tal volta, una de les millors raons de viure, de creure i de lluitar? Estrany al davant de tot formalisme convencional com de tota solidaritat amb intencions racials, m'he sentit durant tota la meva vida, simplement, francès. Lligat a la meva pàtria per una tradició familiar ja llarga, nodrit per la seva herència espiritual i la seva història, incapaç, veritablement, de concebre'n una altra on poder alenar més ample, jo he estimat i servit França amb totes les meves forces i la meva qualitat de jueu mai no ha estat el més petit entrebanc per aquests sentiments. En el decurs de les dues guerres, no havent estat soldat, no he pogut morir per França. Almanco, amb tota la meva sinceritat, li vull entregar ara aquest testimoni i morir com he viscut, un bon francès».