«La confessió d'un fill del segle» (1836)

Miquel Ferrà i Martorell14/11/98 0:00

Alfred de Musset, el poeta, s'enamora de George Sand, la novel·lista. En aquest romanç hi haurà tots els ingredients del romanticisme de l'època. Tal dia com avui, la parella dedideix de preparar el seu viatge a Itàlia, on pensen viure els seus amors amb tota la intensitat possible. Tanmateix aquesta relació entre dues persones de tan marcat caràcter serà un fracàs. És aleshores quan Musset retorna a París des de Venècia i pensa en escriure les seves impressions del moment en un nou llibre, La confessió d'un fill del segle (1836), i reclama a George Sand les cartes que li havia fet arribar. Tot preparant el llibre, llegeix «La Nouvelle Héloïse» i «Werther», ja amb una altra amant al seu llit. A la ficció desfressa George Sand amb el nom de Brigitte Pierson. Escriu: «El que jo tinc en el meu cor ha de sortir abans que mori. Jo no marxaré d'aquest món sense haver fet un llibre sobre nosaltres.
Especialment, sobre tu; no, estimada meva, hermosa, núvia santa, no jeuràs en aquesta terra freda sense que ella sàpiga qui ha portat a sobre...».

Musset fa a George Sand la promesa de posar sobre la seva tomba el seu epitafi en marbre més pur que les estàtues de les glòries de la pàtria i convoca tots els «fills de la terra» a viure els vans i pobres amors, i al davant del seu segle, segons ell, corromput, ateu i crapulós, sonarà la trompeta de la resurrecció humana, que Crist ha deixat al peu de la seva creu. Orgull, profanació de les paraules més sagrades, èmfasi, sinceritat, potser, en el fons de tan singular barreja, és ben torbadora...

«Per tal d'escriure la història d'una vida és precís haver-la viscuda... "diu en el primer capítol" I essent atacat, jove encara, per una malaltia abominable, vull contar el que m'esdevingué al llarg de tres anys. Si jo n'hagués estat l'únic malalt, res diria; però com n'hi ha molts d'altres que pateixen el mateix mal, escric per a tots ells, sense saber si en feran prou cas i fins i tot, quan ningú no m'escolti, jo retreuré el fruit de les meves paraules per tal de guarir-me, jo tot sol...».

I passant planes trobam aquests altres mots: «Oh, amor meu... No tenguis por. Si t'he ofès, castiga'm! He tingut un mal moment de ràbia i dolor; Pots fer amb mi el que vulguis, em pots abandonar, enviar-me a l'infern... Jo sé que m'estimes i també sé que al meu costat et trobes més segura que tots els reis en els seus palaus...».

I explica: «Vaig restar a la vorera del camí. La mirava. Era bella com el dia, recolzada en un arbre, els llargs cabells sobre les seves espatles, les seves mans irades i tremoloses, les seves galtes cobertes de vermellor, de porpra i perla... Fixà sobre mi els seus ulls humits i aleshores vaig saber que la felicitat retornava envoltada de llum...». D'un himne triunfant a l'amor, com diu un crític d'aquell temps, passarà Musset a un cant funerari. I és que l'amor veritable és fràgil com el vidre de Bohèmia o Murano.