«Una cançó que es diu cinema»: la passió pel cel·luloide

El treball es basa en bandes sonores de pel·lícules que l'autor ha adaptat a la guitarra espanyola. «M'ha duit dos anys de feina aconseguir fer-ne l'adaptació, ja que no existeixen partitures d'aquestes obres per al meu instrument», assenyala Tugores.

Aquest projecte va néixer en la seva ment des del moment que començà a tocar la guitarra, ara fa deu anys. Jaume Tugores es confessa un apassionat de la música de pel·lícules. «És l'estil que més m'agrada i va marcar la meva infància i adolescència», afirma aquest jove guitarrista, que assenyala que la primera cinta de música que es va comprar va ser recopilatori de temes de western d'Ennio Morricone.

Precisament és aquest un dels seus autors preferits. Amb Nino Rota, John Williams, Maurice Jarre o James Horner, forma part de «la cançó que es diu cinema» que interpreta Tugores.

Tots els temes, entre els quals hi ha clàssics com El tercer home, Casablanca, Doctor Zhivago o Amarcord, i les més modernes Cinema Paradiso, Titanic, La llista d'Schlinder, es fonen en una única cançó que s'allarga durant 50 minuts en la maqueta que Jaume Tugores acaba de gravar, amb l'ajuda de Francisco Albéniz, cantant de La Búsqueda, un grup al qual s'integrarà Tugores.

«Ara cerc una discogràfica que vulgui llançar aquest repertori de 21 temes», comenta. La maqueta la tanca una composició pròpia, titulada Una cançó que es diu cinema, amb la qual aquest guitarrista ha experimentat la primera incursió en el món de les bandes sonores.