Els crims del general Pinochet (1973)

Miquel Ferrà i Martorell06/11/98 0:00

L'Estadi Nacional de Santiago de Xile deixa d'esser camp de concentració i recupera la seva funció esportiva. El general Pinochet, l'assassí del President Allende, ja ha fet net el recinte. Dues setmanes abans, els comandants en cap de les forces armades derrocaven el govern socialista d'Allende i bombardejaven el palau presidencial. Hi havia ja en aquell moment quatre mil morts. Declarats fora de la llei del Dictador tots els partits marxistes i els altres partits d'esquerres del país, un gran nombre de partidaris d'Allende són capturats per la tropa i tancats a l'Estadi de futbol. La Junta militar «posa preu» al cap dels dirigents d'Unitat Popular i és detingut el secretari general del PC, Lluís Corbalán. I tal dia com avui, Pinochet ofereix el vint per cent del benefici de la confiscació de béns a les persones que facin denúncia del patrimoni dels membres dels partits polítics d'Unitat Popular. En aquest desgavell, més de deu mil persones seran secretament executades i donades per desaparegudes. Però tants de morts, tanta sang, tindrà la seva continuació en una política repressiva que fa servir les tècniques de tortura física més avantguardistes del món del terror (electricitat als pits i vagina de les dones o als testicles dels homes, entre brutals agressions, violacions, robatori de criatures nascudes a la presó, greuges de tota mena en una ofensiva psicològica que condueix detinguts a esclatar-se el cap contra la paret en un desesperat suïcidi...) i totes les animalades secretes, sigui dit amb perdó dels animals, sempre millors que l'espècie humana. Com deia Capri, en una de les seves expressions entorn d'una tragèdia, «no us hi vulgueu trobar»...

Ara, aquests dies, alguns articulistes de premsa s'omplen la boca demanant justícia contra el dictador Pinochet. Està de moda seguir el corrent i fer-se el democràtic. Altres companys i jo ja condemnàrem el cop d'Estat de Pinochet en el moment que es produí i les hemeroteques són obertes per a donar-ne testimoni. Aleshores molts dels que ara parlen del tema en els seus articles i reclamen l'actuació dels jutges contra aquest criminal, callaven com morts o no es preocupaven gens ni mica del que s'esdevenia a la costa americana del Pacífic. Com tampoc no els preocupava Vietnam o Nicaragua o mil pobles, alguns africans, que patien guerres o dictadures genocides. La CIA nord-americana, amagada rere el cop d'Estat, havia mogut la «guerra secreta» contra Allende i això, en aquells moments, en vida del general Franco, el nostre dictador, només es podia insinuar en una premsa castigada per la censura i l'autocensura. Però també el règim del Caudillo, que Pinochet posava com a exemple de bon govern i el volia imitar, es descomponia ja en aquells dies, forçant el camí, d'alguna manera, cap a la transició. Franco moriria en el llit pocs anys després, embolcallat amb el mantell de la Mare de Déu del Pilar. Però Pinochet, molt més jove, tenia corda per a llarga estona. I encara en té, de moment, a cel obert.