El polític català Josep Dencàs viatja a Itàlia, on té alguns
contactes, però és detingut. Gràcies a la intervenció del seu amic
l'advocat francès Henri Torres, pot passar a França i d'allà a
Tànger, on exercí la seva professió de metge en una clínica. La
seva figura ha estat molt polèmica entre els historiadors del
catalanisme. Nascut a Barcelona el 1900, Josep Dencàs i Puigdollers
col·laborà en els periòdics La Humanitat, Som i
Pamflet...
En ser elegit diputat al Parlament català el 1932, fou nomenat
secretari d'aquesta institució i ocupà després alts càrrecs en el
Govern de la Generalitat: conseller de Sanitat el 1932 i conseller
de Governació el 1934. Fou aleshores quan mostrà públicament la
seva total oposició al moviment anarquista i des de la seva posició
oficial perseguí la CNT i la FAI. Essent, abans d'això militant
d'Estat Català, simpatitzava amb el sistema de partit únic i
manifestava un cert interès pels moviments feixistes de la seva
època a Europa i en especial, el règim mussolinià. Fou un dels
organitzadors de la sublevació del 6 d'octubre del 34 des del
càrrec de conseller de Governació. Però el seu moviment fracassà i
ell pogué fugir a través de les clavegueres. Després dels comicis
del febrer del 36 retornà a Barcelona però no va tenir cap càrrec
oficial, tot i que era considerat per les forces d'esquerres un
element dretà i feixista. I no es pot negar la seva ideologia
simpatitzant amb aquells estats totalitaris de Roma i Berlín. Ell
fou, per altra banda, i segurament embegut per aquestes idees de
«patriotisme» violent, un dels organitzadors dels grups d'acció
anomenats escamots, és a dir, colles de joves paramilitars.
Col·laborà amb els germans Badia i tot plegat li creà greus
antipaties entre altres membres d'Esquerra Republicana. Però...
fins on arribava aquest suposat feixisme de Josep Dencàs? Era només
xerrim-xerram per «emprenyar» els seus adversaris polítics o
constituïa la seva idea d'una Catalunya feixista independent?
S'oposà sempre a organitzacions espanyolistes com Falange però
també a les Joventuts Comunistes Unificades de Catalunya i a
qualsevol força esquerrana, de manera que el panorama que oferia a
una futura república catalana no era exactament el d'una democràcia
parlamentària i pluripartidista. Restaven, envoltats de moltes
incògnites, els fets del 6 d'octubre de 1934, quan la premsa
assegurà que el traficant Sir Basil Zaharoff havia oferit armes als
revolucionaris amb el beneplàcit del Govern de Mussolini. Així ho
explica l'historiador David Ferrer i així sembla que funcionà la
cosa.
Per això crec que avui com ahir és molt important distingir
entre els moviments nacionalistes de signe feixista i aquells
altres que tenen un esperit obertament democràtic.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.