Les coliflors d'Alfons XIII (1902)

«El rei jugava amb la seva autoritat com un nin amb la seva joguina. Al cap i a la fi era només un al·lotet. Era cruel amb nosaltres, les dames, tot fent assajos que ens causaven gran irritació, però que Isabel considerava dignes de tota lleialtat o obediència. Imaginau, endemés, un grup de cortesans que li seguien el corrent, digués el que digués, i fes el que fes, sempre disposats a prendre seriosament la voluntat del sobirà jovencell, encara en l'edat d'estudiar el batxillerat. En un d'aquells sopars... es va servir coliflor a la taula de Sa Majestat, un plat que no m'agradava gens. Així doncs no me'n vaig servir. Amb això digué el rei:

"Menja't la coliflor.

"No m'agrada, Majestat. No n'he menjada mai.

"Idò ara en menjaràs! "va respondre.

"Però...

"Això és el que vull. Menja'n tot d'una!

Isabel digué aleshores:

"Has de fer tot el que et diu el rei. Ell comanda.

Allò em semblà ridícul i hauria acabat malament el sopar si Maria Cristina no hagués intervingut, donant-me la raó, tot explicant al seu fill que l'autoritat reial no podia arribar a tals extrems i aprofità, com sempre feia, per recordar al seu fill quines eren les seves veritables preocupacions. Però si la meva cunyada controlava aquell desig d'exercir un autoritarisme que el rei posava en tot, Isabel i els cortesans preferien animar el monarca inexpert a donar ordres ací i enllà.

"El que manis es farà sempre! "Deia Isabel a la més petita ordre o el mínim caprici d'Alfons XIII...».

Un rei de setze anys que volia cantar les quaranta a tothom.

Malament començava la cosa...