TW
0

Les rebaixes d’hivern solen anar des del 7 de gener fins a finals de febrer, però sovint les botigues s’avancen a aquest període i comencen a fer descomptes una mica abans. Des del desembre, doncs, és habitual sentir a parlar de la gran quantitat de productes disponibles a preus reduïts, amb gent que s’alegra del fet que hi han moltes ofertes o, al contrari, que es queixa i diu que hi haurien hagut més compradors si els preus haguessin estat més baixos. Aquestes construccions, però, són normatives? És a dir: hauríem de dir que hi ha moltes ofertes i que hi hauria hagut més compradors (amb el verb en singular) o podem posar el verb haver-hi en plural i fer-lo concordar amb el sintagma nominal que l’acompanya? La resposta és que, en registres informals, totes dues opcions són possibles, segons el dialecte del parlant: així, en baleàric, nord-occidental i septentrional, no se sol fer mal la concordança, però en la resta de parlars sí que és habitual. Ara bé, en registres formals, només es fa servir el verb en singular, tant si el sintagma nominal és singular (com a la frase Hi ha una oferta interessant) com si és plural (Hi ha ofertes interessants).

La concordança del verb haver-hi no és cap fenomen estrany, ni cap castellanisme, sinó que s’explica per l’analogia d’aquest verb amb els anomenats verbs inacusatius, és a dir, els que indiquen un canvi d’estat del subjecte (que llavors sol anar darrere del verb i és indeterminat), com arribar (en una oració com Han dit que demà arribaran mòbils com els que tu cerques) o desaparèixer (per exemple, En aquesta botiga van desaparèixer alguns objectes de valor). Aquesta analogia és habitual, com hem dit, en els registres informals, i especialment en construccions en què el verb haver-hi forma part d’una perífrasi. És el que trobem a l’oració Hi poden haver moltes opcions de compra (en comptes de Hi pot haver moltes opcions de compra, que seria l’opció pròpia dels registres formals).

No s’ha de confondre el verb haver-hi amb l’auxiliar haver (que serveix per formar els temps compostos, com el perfet o el plusquamperfet). Així, quan el verb haver s’utilitza com a auxiliar en una construcció composta, la flexió es fa d’acord amb el subjecte del verb principal. Per exemple, direm que en la campanya de rebaixes hi han participat moltes botigues (i no pas que *hi ha participat moltes botigues), perquè el subjecte de participar és moltes botigues i és plural.

A més de la tendència a la concordança, un altre fenomen que afecta el verb haver-hi és suprimir el pronom hi, sovint per la influència del castellà (aquest cop sí), que no incorpora aquest pronoms en construccions similars. Això explica per què algunes persones poden dir que, en un establiment determinat, *havia moltes gangues (en lloc de hi havia). Cal recordar que, en català, el pronom hi és imprescindible en aquesta construcció impersonal i, per tant, no s’ha d’ometre. Alerta, però: tampoc s’ha de duplicar, com passa en aquella famosa nadala de TV3 de l’any 2009, que deia que, al pessebre, «hi ha d’haver-hi un caganer» (en comptes de ha d’haver-hi un caganer o bé hi ha d’haver un caganer).

Aquesta variabilitat en l’ús del verb haver-hi ens demostra, un cop més, la importància que pot tenir saber distingir entre els registres informals i els registres més formals de la llengua, i ser més conscients de quines formes són adequades en cada context. Més endavant reprendrem aquesta qüestió en relació amb altres fenòmens lingüístics que ens ajudaran a reflexionar més sobre aquesta qüestió. Si, mentrestant, teniu dubtes sobre aquest verb o sobre qualsevol altre tema lingüístic, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem tan aviat com puguem.

Elga Cremades (UIB, GALMIC)