Quan era molt jove, vaig aprendre el mot tasser del poeta Damià Huguet. Aleshores, els noms de barra, a la castellana, o bar, a l’anglesa, eren els que s’empraven fa cinquanta anys. Tímidament, alguns pensaven que la paraula taulell podria servir, però era un terme més de forns i pastisseries, o tendes de roba si vosaltres voleu. Damià ho tenia ben clar, és on deixen els tassons per a servir als clients; i és obvi que li assistia tota la raó.
En Biel de l’antic bar Central del carrer Unió de Palma em va explicar que hi havia dues maneres de servir als bars. Sabia distingir i classificar com bon filòleg català que és. El primer sistema era a la francesa, el client seu a taula i un cambrer arriba per anotar la comanda i després servir-la. El segon sistema és a l’anglesa, un arriba al tasser, fa la comanda i paga en el moment que el serveixen o encarrega el menjar, que després d’un avís sonor, passat un temps, li serviran.
Tots els pubs anglesos empren el sistema anglès, com el vell bar Xotis de Gomila que portaven en Burt i sa dona. Però a Palma en general és més habitual la manera de fer dels francesos. Però com ja passa a llocs com les Deux Magots això sol implicar que el tasser és per ús exclusiu dels cambrers. D’aquesta manera l’espai del tasser deixa de concentrar clients que podien interaccionar entre si, es perd l’essència d’un lloc d’encontre: poder parlar amb la gent. Jo record com a mític per a mi el bar Formentor, que durant uns anys va rescatar Emili Miró, tenia dos espais ben definits: un saló sumptuós i a una altra cambra un tasser, que era un lloc de col·loqui bell i intens; també la terrassa al carrer Constitució on per un atzar del destí coincidiren Octavio Paz, el poeta diplomàtic, i el nostre Tòfol Serra, el professor d’anglès eremita i escriptor.
Ara passa que alguns negocis de restauració a Palma són sols pels turistes, com el bell establiment Tramuntana a un cantó de Jaume II, i tanquen els mesos d’hivern. I el taulell sols l’empren els cambrers. D’altres locals han destruït els venerables tassers per deixar espai per a més taules de clients. Altres com a la nova Botiga la Rambla, han bastit un tasser de fusta llarg i espectacular gràcies al bon gust de na Jerònima, que tots recordam amb alegria.
Encara són vius els espais de l’Agua Bar, amb un llarg tasser en forma de barca, el Gibson, amb un taulell petit i viu, a Lorien amb els grifons de la cervesa i un refinat cambrer-filòsof, i altres locacions que el lector possiblement coneix millor que jo mateix. És a les cocteleries on el diàleg amb el barman és essencial, on encara persisteix aquesta zona d’intercanvi d’idees.
Voldria acabar amb una mena de conte oriental, una anècdota real que reproduesc amb permís de l’interessat, que posa de manifest la importància d’aquestes fustes comunitàries. En Salvador Bonet en un viatge a París cercant tombes pel cementeri de Montparnasse arribà a un lloc d’encant literari: La Closerie des Lilas. Allà trobà la taula on seia Simone de Beauvoir o Sartre, l’altra d’Albert Camus... Però ell volia un altre referent, desesperat arribà al tasser recolzant els braços i demanant al cambrer on era el lloc habitual d’Ernest Hemingway. La resposta fou subtil, però definitiva: li pregà que aixecàs els colzes i llegís el nom gravat inserit a la fusta...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.