«La nostra feina no és mala de fer, però és una vida molt esclava»

Fa trenta-quatre anys que Bel Roig i Joan Mestre -ambdós porrerencs de neixement- són els donats del santuari de Monti-sion. Allà varen venir al món els seus dos fills i és allà on ara passegen amb orgull la seva néteta. Són més de tres dècades -es casaren més aviat del previst, per poder entrar de donats, ella amb només denou anys- tenint cura d'un lloc emblemàtic per al poble de Porreres i pel Pla de Mallorca, fent una tasca poc coneguda que, com ells mateixos recorden, «no és mala de fer, però és una vida molt esclava».

-D'on ve la figura del donat i quina és la seva funció?

-Hem sentit a dir que antigament feien de donats persones que no tenien família, que sortien de la Inclusa, però tampoc no ho sabem cert. En el nostre cas, fou la parròquia de Porreres qui ens va nomenar donats, per encarregar-nos del santuari, l'hostatgeria -que actualment està tancada- i del restaurant, procurant que tot estigui net i en ordre. Aqui també tenim el nostre habitatge, on hem viscut els darrers trenta-quatre anys.

-Com va ser que fóreu nomenats donats?

-(Contesta na Bel): jo venia a ajudar l'al·lota que abans era l'encarregada del santuari i quan ella, per raons personals, se'n va haver d'anar a viure a Felanitx, el rector de Porreres d'aleshores li va demanar si coneixia qualcú, i ella va donar el meu nom. I com que Joan i jo eren nuvis, i encara que no teníem pensat casar-nos de moment, ho haguérem de fer tot d'una -en 19 dies, concretament- perquè en cas contrari no podíem quedar a càrrec del santuari.

-Com és la vida quotidiana d'un donat?

-És molt sacrificada, perquè sempre has de tenir esment de tot. Ens encarregam dels hortets que envolten l'edifici, abans també teníem cura de l'hostatgeria -fins que va tancar fa uns anys-, de la capella del santuari -on es fan habitualment celebracions litúrgiques, excepte batejos- i, lògicament, també som els responsables del restaurant. En un principi, teníem dret d'estatge i no pagàvem al Bisbat -que és el propiteari del santuari- ni tampoc no ens donaven res per fer la nostra feina, però fa uns anys varen començar a cobrar-nos un lloguer, ens vàrem haver de donar d'alta d'autònoms i la veritat és que ara les despeses són molt grosses, tot ha canviat massa.

-Qui són els visitants habituals del santuari?

-Abans venien moltes persones per motius de salut, per respirar l'aire fresc del santuari; de vegades venien famílies senceres amb nins, quan l'hostatgeria estava oberta. Ara continua venint gent major i persones del poble, sobretot per menjar al restaurant. També vénen molts d'estrangers, que pugen fins al santuari i visiten les dependències. Per desgràcia, també ve gent que no hauria de venir, sobretot els vespres o quan hi ha festa al poble. És sobretot gent jove, que deixa molta brutor que l'endemà nosaltres hem de retirar. La veritat és que hi ha poca vigilància en el santuari, hauria d'estar una mica més controlat.

-Mai no heu pensat deixar aquesta vida, diguem-ne, tan solitària?

-La veritat és que de vegades et treuen de polleguera algunes coses que veus i algunes actituds per part dels propietaris del santuari, i quan això passa és quan et planteges si valdria la pena canviar de feina, però més tard, ja en fred, penses que aquesta és la teva vida, que els teus dos fills han nascut aquí i que nosaltres ni tan sols hem dormit un sol vespre, des que som donats, a la casa que tenim a Porreres. És mal de fer deixar tot això enrere, encara que alguna vegada ho pensis. Nosaltres tenim clar que el moment de deixar el santuari vindrà quan hagi de venir, som conscients d'això, però mentrestant aguantarem i farem la mateixa vida que hem fet els darrers trenta-quatre anys, aquí dalt.