A Eduardo López (Buenos Aires, 1969) tothom el fa més jove del que realment és. «Això és cosa de genètica "diu", molta gent em demana si tenc 26 anys i quan els dic que en tenc 38, tots queden admirats. Ma mare, però, en té 72 i fa poc va pujar al castell d'Alaró més aviat que jo».

Aquest jove argentí arribà a Mallorca el 2002. Primer passà per Barcelona, on treballà durant uns mesos a una fàbrica de materials de construcció.

«Barcelona no em va agradar. Entre viure allà o viure a Buenos Aires, no hi havia diferència. Vaig sentir a parlar de Mallorca i vaig decidir venir "explica Eduardo. Em quedava una setmana perquè m'acabàs el termini del permís de viatger. Vaig pensar «o m'embarc ara, o no hi podré anar, perquè a l'aeroport m'enxamparan! I així ho vaig fer».

«En arribar al port de Palma vaig agafar el bus i vaig davallar a la plaça de la Reina. I em vaig dir per mi mateix: 'Això és el paradís de què m'havien parlat'? Tot eren obres i a la plaça d'Espanya, igual», conta aquest argentí.

Eduardo és del parer que Mallorca és un microcosmos. «Tot el que succeeix arreu del planeta, d'una manera o altra es veu reflectit a Mallorca a diferent escala. La destrucció del planeta no només és la desaparició de l'Amazònia, també són les autopistes mallorquines», diu.

«I aquest paral·lelisme també ocorre en l'àmbit social. Potser que a l'Argentina en aquests moments els recursos que l'Administració destina a Serveis Socials només serveixin per apedaçar. El cert, però, és que a Mallorca també hi ha una gran bossa de marginació», assegura Eduardo.

El cert és que en aquests moments, aquest argentí que fins fa dos anys sempre havia realitzat tasques de manteniment, ara es dedica a fer tallers de reinserció social amb persones adultes, contractat per diferents organismes que treballen en aquest àmbit.

Eduardo, però, ja tenia experiència en aquest camp. «A l'Argentina jo col·laborava en diferents projectes, encara que sense cobrar. Al barri del Seibo, a Buenos Aires, vaig participar en un taller en què es feia reinserció social a través d'una murga "que és una espècie de comparsa on hi ha més presència de músics de carrer que no de fresses», explica aquest jove que ara fa reinserció amb tallers d'aprenentatge de l'ofici de marger i de manteniment de jardineria.

«Fer de marger em va venir de rebot. Jo no sabia què era un marge ni n'havia sentit a parlar mai. Em vaig apuntar a un curset de manera totalment fortuïta i, passat un temps, m'oferiren fer el taller per a exclosos socials», diu Eduardo.«Allò del Seibo, però, és molt trist. Com a tantes barriades de la zona metropolitana de Buenos Aires, si tens tretze anys i no portes una pistola a la butxaca no ets ningú. De vagades sembla que el pas de la infantesa a l'adolescència passa per tenir una arma. Hi ha adolescents que no poden suportar aquesta pressió. N'hi ha que acaben suïcidant-se».

Tanmateix, Eduardo pensa que la vinguda a Europa no està exempta de complicacions. Obtenir la ciutadania és com «un viacrucis jurídic».
«Quan has de fer els tràmits t'assessores amb un professional i amb un altre. Cadascun et diu una cosa diferent. Cent que en consultassis, cent consells diferents arribaries a tenir. He arribat a pensar que l'Estat promou aquesta confusió de manera intencionada, per fer passar pel sedàs els immigrants. Al final et trobes desenganat i acabes fent el procés tu tot sol, sense l'ajuda de cap advocat», comenta.