Ningú no es mira el Joe's. Les teranyines i els cartells
propagandístics n'han tapat la ufanosa entrada, aquella que, amb
vanitat, lluïa quan sabia que era un centre d'atracció de les
mirades més selectes d'arreu del món. Ara espera, amb resignació,
que algú torni a afinar el piano i les seves notes desprenguin
aquella música de nostàlgia d'uns temps que no tornaran.
En aquella època, anys 20 fins als 60 i 70, el Terreno de Palma
i en especial la plaça Gomila esdevingueren el centre d'una moda
alternativa, d'artistes, actors, pintors, músics i literats que
dotaren aquest nucli d'un especial interès i màgia creativa.
A final dels 80 hi vingué la decreptiud, explica un dels veïnats
del barri, Antonio Hernández. Els blocs d'apartaments enlairaren
cap al cel les seves caixes de formigó i es taparen les vistes del
mar uns amb els altres. «L'urbanisme fou desastrós», afirma Sion
Llabrés de l'associació de veïns. N'Àngel Domènech i els seus dos
companys encara viuen a la zona, però una gran majoria de la
població se n'anà i vengueren les cases i solars a preus molt alts.
Ara s'hi pot veure, encara, finques, abandonades amb els cartells
de «Es ven». Passadissos de totxos entre blocs de pisos s'han
convertit en carrerons de pas d'habitants d'un nucli convertit en
dormitori.
Les terrasses damunt la mar han desaparegut, al mateix temps que
els antics locals i bars. Aquests han estat desplaçats per uns
«afters» que alimenten la marxa d'un cap de setmana sense rumb ni
contingut reivindicatiu i que conviu, els dies feiners, amb uns
autòctons, uns comerços tradicionals i unes franquícies
d'immigrants pakistanesos o hindús que venen kebabs. Llevat
d'aquests locals nocturns que omplen d'alcohol els carrerons del
Terreno, la resta de Gomila romat tancada, en silenci, a l'espera
d'un dilluns més.
El local Bellver, ara convertit en un edifici ruïnós, encara
recorda Sara Montiel, o més enrere, l'escriptora nord-americana
Gertrude Stein, quan s'hi acostaven només per tastar els exquisits
còctels que servia, especialitat de la casa. Per no parlar de
Santiago Rusiñol o el poeta nicaragüenc Rubén Darío. Allà, tots
ells, sense voler-ho, germinaren el sentiment d'un modernisme a
Palma, pròxim, sense ser-ho, a la gauche divine de Barcelona o als
moviments de celebritats de la Velvet Underground, com també Mike
Oldfield o Robert Graves.
A final del segle XIX i XX, aquesta zona es poblà de «viletes»
de nous rics amb terrasses i de petits jardins damunt la mar. No
era la noblesa que estiuejava al barri, era gent amb fortuna. S'hi
uniren els grans artistes de cinema: Errol Flyn o, fins i tot
també, Ava Gadner. No tenien ni ideologia ni programa polític ni
objectius. Malgrat això, agitaren les entranyes de Palma i com a
efecte dòmino joves intel·lectuals de la societat mallorquina. De
tot això, ara, no en queda res. Fins i tot, la primera discoteca
amb ascensor d'Europa, Tito's, conservava l'entrada principal a la
plaça Gomila. La «vergonya» i el tabú d'aquesta decadència ha fet
que ni tan sols hi quedàs el nom, que ara llueix, brillant, al
passeig marítim.
El camí del Terreno és «decrèpit». És el camí d'un barri amb
personalitat, però trist. Més que mort, convertit en zona
«fantasma», sense cap vincle amb aquell passat que va ser. En Sion
conta que Jules Verne o fins i tot Víctor Hugo, sense haver-hi
estat, parlaven de Gomila i el comparaven amb Montmartre de París.
Poques capitals tenen el privilegi de tenir les majestuoses
esglaonades de pedra que s'alcen al llarg d'estretes vies fins al
castell de Bellver. Palma sí. Els habitants diuen que el cardenal
Despuig, una de les fortunes de l'Illa al segle XVIII, hi tenia un
solar anomenat el Terreno, d'on prové ara el topònim.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.