«Sempre he viscut al marge de la 'burgesia socialista' de l'Havana»

-Com es viu a l'Havana essent nét del Che?
-Jo vaig néixer a Miramar, el barri elitista de la ciutat, on viu l'aristocràcia 'revolucionària'i on els únics negres que hi habiten són els del servei domèstic de la 'burgesia socialista'. Amb només dos anys, els meus pares i jo ens traslladàrem a Europa, on ser nét del Che no tenia cap trascendència. Me'n vaig tèmer del que significava ser ser nét de qui era quan, a la meva adolescència, vaig tornar a Cuba. Allà, els professors em deien constantment 'Creus que si el teu padrí, un heroi, et veiés, estaria orgullós del que fas?'.

-Com vares decidir trencar amb tot això?
-Bé..., no puc parlar de trencament. Jo mai vaig estar dins el règim. Me convidaren a entrar a l'Escola Militar i a formar part dels joves comunistes, però mai hi vaig voler anar. Sempre he estat al marge de les classes altes de l'Havana. Un dels privilegis que vaig tenir respecte de la resta de cubans és que a mi em deixaven entrar i sortir de l'illa quan volgués. El fet d'estar a Europa em va fer veure el règim amb uns altres ulls. Jo no puc consentir viure sota un Govern que et diu què has de fer, què has de menjar i què has de pensar, i sobretot no pecar. Per això, vaig partir. Primer a Chiapas i llavors a Bordeus, on visc ara.

-De quins pecats parles?
-D'escoltar els Rolling Stones, de llegir premsa estrangera, de reivindicar el «jo» personal i individual...

-T'han dit mai que la teva estètica és de talibán?
-De musulmà, sí que m'ho havien dit. De talibán, encara no. No és una estètica cercada. Només és que em fa molta peresa rasurar-me.