Enguany fa trenta anys que Talaiot Corcat va envair l'illot de sa Dragonera. El dia 7 del 7 de 1977, el grup llibertari, format per una trentena de persones, partí de la costa de Sant Elm i aconseguí arribar, amb barcasses i fins i tot amb matalassos de platja, a l'illot que està separat per 780 metres de la costa mallorquina.
Enguany l'aniversari té un significació molt especial. Destapada la trama d'Hidalgo al poble d'Andratx, municipi del qual depèn administrativament l'illot, i la multitud de projectes que el Govern de Jaume Matas ha engegat i que han esguerrat la salut ambiental de les Illes, accions com la que dugueren a terme els llibertaris de Talaiot Corcat resulten més necessàries que mai.
Fa tres anys que Sebastià Sansó i Caterina Amengual estudien, becats pel Consell de Mallorca, l'aprofitament que els humans han fet de sa Dragonera al llarg de la història fins a arribar a les mobilitzacions socials per la conservació de final dels 70 i els primers anys dels 80, quan la promotora Pamesa hi pretenia construir un urbanització de luxe amb un port esportiu inclòs.
Sansó i Amengual han recollit dades i testimonis de persones que han tingut algun vincle amb l'illot al llarg de la història.
«El llucmajorer Bartomeu Trobat -explica Sansó- era el pagès que es cuidava de sa Dragonera quan ja era propietat de la promotora Pamesa. Hi visqué deu anys amb la seva família i fou testimoni de la invasió de Talaiot Corcat».
«Bartomeu ens contà que ells no varen passar gens de pena en cap moment, que allò era una invasió pacífica de gent que es va fer a la mar damunt rodes de tractor», explica l'estudiós.
«Com que el canal de sa Dragonera és maleït, vaig haver d'anar a cercar-ne més d'un que el corrent de la mar s'havia enduit cap a sa Calobra en lloc de venir cap allà on érem nosaltres», afirma Sansó, que ho sentí contar de Bartomeu Trobat.
Ningú no discutirà la gràcia ni l'encert d'anomenar-se Talaiot Corcat, com a símbol llibertari de la desfeta del patrimoni i la identitat pròpia.
El cert és que aquell grup heterogeni havia pres el dit nom d'un cafè -que va esdevenir el seu cau- i que es trobava al carrer de Pere d'Alcàntara Penya, a l'Eixample palmesà.
L'expedició de juliol de 1977 va tenir un ressò internacional inimaginable per les autoritats.
La Guàrdia Civil s'ho mirà amb rialles des de la vorera, fins que una llanxa amb reporters de la BBC no hi féu acte de presència.
Els guardes impediren que els reporters gràfics captassin cap imatge. Tanmateix, els de la cadena britànica elaboraren, dies després, un reportatge que donà testimoni d'una de les primeres accions de reivindicació ambiental arreu d'Europa.
Alguns d'aquells pioners que obriren el camí a les primeres mobilitzacions foren el fotògraf Eduard Miralles; els germans Mus, nebots de l'escriptor felanitxer Antoni Mus; l'activista Basilio Baltasar i l'artista Miquel Barceló.
Hi ha qui diu que el reformador de la capella del Santíssim de la Seu fou el darrer a abandonar el far de l'illa que havien ocupat, després d'una setmana de resistència.
«Allò fou una època de quimera democràtica -expliquen Sansó i Amengual- en què qualsevol agressió contra el medi tenia una mobilització per resposta».
La promotora Patrimonial Mediterránea SA pretenia fer una urbanització de luxe i «ecològica», i que una part de l'illot fos gestionat per Icona, el servei forestal estatal d'aleshores. «Pamesa volia vendre a Europa el projecte com si fos un exemple de sostenibilitat, amb l'argument que repoblaria de pins l'illa, ja que el propietari anterior, el serrador Joan Flexas, els havia arrabassats tots -comenta Sansó. Tot, però, era una farsa. La gestió de la part nord de l'illa, precisament aquella on tot són penya-segats i no s'hi pot construir res, havia de ser gestionada per Icona».
Les conseqüències del projecte foren les contràries de les que la promotora hauria desitjat.
«Un rumor relativament estès és aquell que diu que tot el rebombori de Pamesa va ser una cortina de fum, que mai no varen tenir intenció d'urbanitzar sa Dragonera i que el que pretenien era crear un estat de consciència col·lectiva perquè les institucions la comprassin i la suposada promotora en tragués un gran benefici» explica l'estudiós.
El cert és que l'any 1979 tingueren lloc les primeres eleccions municipals. Pels carrers de Palma hi aparegueren pintades contra el candidat d'UCD, que deien «Jeroni Saiz, autor del projecte d'urbanització de sa Dragonera». Finalment, sortí elegit el socialista Ramon Aguiló. Mentrestant, les mobilitzacions continuaven tant a Palma com a la Part Forana.
Fins al punt que, a Andratx, davant la Sala -que no es trobava, com ara, al castell de Son Mas- un grup de manifestants calà foc a un home de pedaç que representava el batle, que aleshores era Onofre Alemany. Finalment, la pressió ciutadana va fer que el Consell compràs l'illa el 1988. S'hagué d'esperar fins el 1995 perquè fos declarada parc natural pel Govern.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.