L'Everest no és cosa d'infants. Ho saben els que han vengut i, fins i tot, els que només ho han seguit d'enfora. Segons dades recollides per Everestnews, només entre els anys 1975 i 2000, devers 175 persones perderen la vida intentant coronar el cim més alt de la terra per qualsevol de les seves rutes. L'any més mortífer de la gran muntanya va ser el 1996, quan quinze escaladors perderen la vida per negligència i, sobretot, per manca d'experiència. Un desgraciat incident que va ser molt ben descrit pel periodista nord-americà Jon Krakauer en el seu llibre Febre de Cim (Into Thin Air. Death on Everest).
Si bé és cert que, durant el mateix període abans esmentat, 1.200 persones d'entre 16 i 65 anys, de les quals 75 eren dones, feren cim al sostre del món, l'Everest és una muntanya molt selectiva. No tothom que s'instal·la al camp base (5.310 m) aconsegueix arribar a dalt de tot, i alguns se n'han de tornar a casa sense tan sols haver pogut treure els grampons de la motxilla i ni tan sols poder assolir el camp 1, afectats pel mal d'alçada o per problemes respiratoris com l'edema pulmonar o la bronquitis.
Sagarmatha, la deessa mare de la Terra, no admet a qualsevol en el seu redós. Així, el 2005, d'uns 369 escaladors amb permís per la ruta sud-oest, sense tenir en compte els xerpes, només 39 aconseguiren fer cim. Alguns tornaren amb greus problemes de salut. Una escaladora iraniana tingué una trombosi cerebral i quedà en estat vegetatiu, i un xerpa d'alçada quedà paraplègic a causa de l'allau del camp 1. Només el primer dia de cim, el 30 de maig, hi va haver tres persones amb congelacions. Aquesta és la dura realitat d'una muntanya que, tot i la seva «massificació», no admet bromes.
Els primers a fer cim a l'Everest, Sir Edmund Hillary i Tenzing Norgay, completaren el 1953 una ruta que després seguiren molts i que a la llarga s'ha convertit en la més freqüent. És la que puja des de la glacera del Khumbu per la cascada de gel i la vall del Silenci fins al coll sud a través de la perillosa paret del Lhotse, per assolir a continuació la carena fins al cim pel famós i delicat esglaó Hillary. Tres mil cinc cents-metres de desnivell, dels quals els nou-cents darrers transcorren per la denominada zona de la mort, on la diferència de pressió atmosfèrica redueix l'oxigen a un 25 per cent.
Després de ser l'únic escalador de l'Estat a coronar l'Everest l'any passat, el lleonès Jesús Calleja lluita enguany pel Lothse (8.500 m). Per ell, el dos primers trams de la ruta -la cascada de gel i la vall del Silenci- «són assequibles per a qualsevol persona experimentada en alta muntanya, tot i els perills objectius de la cascada». A mesura que surts del congost, el pendent es fa més gran i supera a estones el 65% de desnivell. «Aquí és on la majoria dels escaladors es veuen sotmesos a una important revàlida», assenyala Calleja. L'escalador es refereix al camp tres, ubicat a la paret del Lhotse, on els abandons són d'una mitjana del 20% dels membres de les expedicions. «A partir del coll sud fins al cim, a 8.850 metres, de cada tres passes una és per agafar aire», destacà Calleja, qui afegí que «en cap cas no es tracta d'un joc d'infants».
Quant a Oli i els dos Tolos, els membres de l'expedició «Mallorca a dalt de tot. Everest 2006» esperen amb paciència que millori el temps i puguin iniciar l'assalt a la gran muntanya. Entre el cap de setmana i dilluns podrien pujar la cascada de gel fins al camp 1, on ara mateix romanen atrapats onze clients d'una comercial per la forta nevada.
