Comença el procés d'adaptació a l'alçada

«Vius i ungles», aquest és el missatge que més es repeteix als correus que van rebent els escaladors mallorquins durant la seva marxa per les altes terres de l'Himàlaia. El seu autor no és altre que Pere Aloy Felani, bon amic de Tolo Quetglas i, circumstancialment, podòleg de l'expedició.

Una de les majors preocupacions d'Aloy són els esperons que té Tolo Calafat a cada peu, i que són el seu martiri de tota la vida. Tot i que la seva fortalesa i capacitat de sofriment fan que en cap moment no se'l senti remugar. Tanmateix, la solució implica passar per la taula d'operacions, i «m'estim més pujar cent vegades la cascada de gel del Khumbu que deixar-me operar els peus», afirma Tolo.

Joan Antoni Olivieri Oli i els dos Tolos -Calafat i Quetglas- arribaren ahir a Namche Bazar, capital de la regió del Solu-Khumbu. En aquesta població, situada a 3.400 metres sobre el nivell de la mar, els expedicionaris hi romandran dos dies per iniciar el procés d'adaptació a l'alçada. En arribar al camp base, se situaran a 5.400 metres i 3.500 més amunt és el cim de l'Everest, fet pel qual és necessari donar temps a l'organisme a acostumar-se a la manca d'oxigen i de pressió atmosfèrica.

Tanmateix, aquesta no és la major preocupació del grup. L'adaptació no és just física, sinó també psicològica. Els records d'enyorança són un factor contra el qual convé estar preparats. Però en les converses del grup hi surten tot el temps Marc i Clàudia, els fills de Tolo Quetglas, com també Miquelet, el fill de l'altre Tolo. «No vegis, he telefonat a ca nostra i el nin s'ha estimat més anar a jugar amb el piano del seu veí que parlar amb mi», es lamentava irònicament Calafat. En canvi, Quetglas confessa que «ara començ a superar la sensació d'enyorança de la meva família».

La d'ahir va ser una etapa dura, amb sis hores de marxa i amb 1.100 metres de desnivell acumulat entre Phakding i Namche. Sort de la sopa d'all i del bistec de iac, que ho arreglen tot. Avui toca descans i qualque passejada pels voltants del poble. Tal vegada el grup arribarà a Thame (3.800 m), població de la qual prové la majoria de xerpes d'alçada en bona part de les expedicions cap a l'Himàlaia. Són persones que es caracteritzen per la seva fortalesa i gran capacitat d'adaptació a l'altura.

Alguns seran presents en l'expedició «Mallorca a dalt de tot. Everest 2006». Aquest és el cas de Nima Sherpa -a la foto amb els dos Tolos-, que a més repetirà com a guia de Tolo Quetglas en la seva ascensió al Sagarmatha -nom que donen els nepalesos a la muntanya més alta de la Terra. No hem de confondre Nima amb el cuiner del camp base. En aquest sentit, convé destacar que els xerpes nascuts al Solu-Khumbu tenen un ventall limitat de noms: tants com dies té la setmana. Nima significa dimecres, mentre que Sherpa és el llinatge i la denominació d'origen.